"És important entendre bé aquest punt: la veu de l’Església proposa una veritat, però no una alternativa institucional, o de procediment, a la democràcia. Intenta amonestar, no deslegitimar. I encara que condemni determinades solucions legislatives o moviments polítics, no insta a ser deslleials amb les institucions democràtiques".
"Seria incompatible amb l’acceptació de la democràcia moderna que l’Església pretengués que la realització efectiva de la seva concepció de la societat i del bé comú esdevingués condició de legitimitat de la democràcia".
"Encara que la veu de l’Església es considerés important, aquesta veu només es podria fer valdre a través del procés de la mateixa democràcia. (...) L’Església accepta que la seva concepció de la veritat només pot portar-se a la pràctica a través d’un procés que, per la seva naturalesa mateixa, està obert igualment a altres concepcions; és a dir, a través d’un procés polític de caràcter pròpiament laic. (...) Malgrat això, al mateix temps cal dir: qui forma part d’una societat democràtica té el dret a participar en aquest procés públic d’interpretació dels drets humans i fonamentals del ciutadà. La interpretació que proposa avui l’Església catòlica és certament compatible amb la democràcia i la laïcitat de l’Estat; encara més, és apta per consolidar-les".
"El “poder” que exerceix l’Església mitjançant l’influx en les consciències dels seus fidels, implicats en les decisions polítiques, no és un poder polític en sentit estricte. No constitueix, per tant, una ingerència indeguda de l’Església en l’activitat legislativa, pròpia i exclusiva de l’Estat. És un poder “cultural”, podríem dir, amb una influència real en la cultura del país, en les opinions dels ciutadans, en les seves maneres de pensar –si ells accepten deixar-se influir així– i en la concepció de la moralitat pública".
"L’Església assegura que no s’immisceix en el govern dels països. En efecte, l’acció de l’Església no interfereix gens en l’autonomia i la sobirania de l’Estat laic, ni en el procés democràtic; no existeix cap apropiació de tipus legal o polític respecte al camí de les institucions polítiques i civils. Tampoc cap pena eclesiàstica, com l’excomunicació d’un polític, no ha de tenir cap efecte civil, els efectes seran únicament eclesiàstics. D’altra banda, ni tan sols la no acceptació dels ensenyaments de l’Església per part dels mateixos catòlics implica cap efecte civil. I la seva acceptació no pot ser influïda amb mitjans polítics de cap mena".
"En el fons, la indignació que aquesta mena de poder espiritual i d’influx cultural que l’Església suscita en determinat “laïcisme integrista” es revela, per tant, com una cosa incongruent amb la idea mateixa d’una societat lliure, pluralista, oberta i, precisament, laica; aquesta indignació és pur joc polític, intolerant i doctrinari, d’unes instàncies polítiques que, amb l’ajuda de mitjans de comunicació, s’arroguen el dret d’erigir-se, de fet, en un nou poder espiritual mantenint al mateix temps a les seves mans tot l’arsenal coercitiu de la sobirania política".
"El veritable “poder” del cristianisme i de l’Església es troba, a dia d’avui, en l’acció dels fidels cristians que, amb la consciència degudament formada, actuen com a “sal i llum del món” en el si de la societat, en tots els ambients. Un projecte eclesiàstic de “nova evangelització”, doncs, no ha d’abolir els fonaments de la moderna laïcitat de l’Estat".
(Martin Rhonheimer, “Cristianesimo e laicità. Storia ed attualità di un rapporto complesso”, treball publicat a Laicità: la ricerca dell’universale nelle differenze, Il Mulino, Bolonya 2008)
Entenc que quan el professor Rhonheimer diu “l’Església fa” o “l’Església deixa de fer” no vol dir que els eclesiàstics no hagin fet al llarg de la història (o que no puguin fer més endavant) tal cosa o tal altra mal fetes, des del seu punt de vista, sinó que aquesta cosa que feien no l’haurien d'haver fet o que aquella cosa que no van fer l’haurien d’haver fet, segons la seva concepció de l’Església.
Em plau comprovar que qui escriu això és historiador, filòsof i politòleg de formació, i finalment teòleg, i que és membre de l’Opus des de l’any 1974 i sacerdot des del 1983. Rhonheimer demostra que no tots els de l'Opus són tan carques com de vegades sembla deduir-se del que veiem i sentim a Espanya. Ni tan antiquats en aspectes teològics, com de vegades ens els presenten.
-----
