Compromisos juvenils a l'Opus Dei

Uns amics m'han dit que un fill seu els ha anunciat que s'havia fet "de Sant Rafael", i només té 13 anys. Els meus amics no són de l'Opus, però sí bons cristians. Tanmateix, s'han espantat que el seu fill hagi adquirit un compromís tan jovenet.

Sovint s'ataca l'Opus perquè "capta" nens i nenes massa petits. No estic d'acord amb aquesta crítica. No és cristiana, crec, o resulta difícilment compatible amb la praxi cristiana de molts segles.

Faig servir aquí arguments presos d'una explicació sobre el tema d'un de l'Opus que conec. Estic completament d'acord amb ell en aquest punt.

Crec que els cristians no hem de tenir por dels compromisos en coses bones de les criatures. L'Església ha actuat amb aquest criteri sempre. Penseu, per exemple, en el compromís que es demana a un nen o una nena de 6-8 anys quan fa la primera comunió. Es compromet a anar a missa cada diumenge fins que es mori, no? I té 6 anys. I el compromís de la confirmació? I el compromís que es demana als nens acabats de néixer (a través dels pares i padrins) quan se'ls bateja? I les escoles apostòliques dels ordes religiosos? I l'escolania de Montserrat? I els seminaris menors?

No ens podem deixar endur pels fracassos. Les experiències dolentes que tots coneixem, de gent rebotada i allunyada de l'Església després d'una experiència de compromís amb Déu (o amb una institució de l'Església, si ho voleu separar), si ens dominessin, ens farien estar plegats de braços en tot els projectes religiosos que ens plantegéssim. En això no hi ha edats, sempre es pot triomfar i sempre es pot fracassar. Aquestes experiències doloroses no ho són més pel fet que comencessin a la infància; es donen casos traumàtics i no traumàtics en totes les edats. El que passa és que si vas començar de petita, llavors sembla que tens més excusa per rebotar-te i per demanar comptes (als pares, a les que segons tu et van engalipar, a l'Església, a l'Opus, a Déu...)

Que la gent jove es comprometi no és dolent, em sembla que 2000 anys d'experiència de l'Església ho confirmen.

Fa uns dies vaig veure una sèrie de la RAI sobre la vida de sant Joan Bosco. Un dels seus primers seguidors va ser Domingo Savio, un noiet de 12 anys que es va morir de seguida, i els salesians el consideren un dels seus encara que només hi havia un compromís subjectiu: volia ser capellà com don Bosco. I l'Església el va canonitzar, per aquest compromís adquirit per ell quan era petit. El consideren salesià, tot i que es va morir (crec que amb 13 anys, o abans i tot) quan encara no existien els salesians: només hi havia don Bosco i un grupet de nois. I no sé si sant Domènec Savio va ser canonitzat abans que don Bosco i tot.

Penseu en els pastorets de Fàtima, en el seu compromís a 9-10 anys amb la Mare de Déu. O santa Caterina de Siena, una patrona oficial de l'Opus Dei, per cert, que decideix que serà verge a la mateixa edat. I tants sants i tantes santes de la història.

No podem jutjar aquestes coses amb ulls només humans i amb les pors de la societat actual, tan refractària als compromisos de tot tipus. La societat actual viu terroritzada pels compromisos, i les lleis dels homes fan tots els possibles perquè no hi hagi ni tan sols la possibilitat de fer promeses per a tota la vida, com en el cas del matrimoni. Les úniques excepcions són les qüestions econòmiques: si tens una hipoteca per a tota la vida, la tindràs per a tota la vida, peti qui peti; amb els diners, poca broma.

I de què ens queixem ara? D'un nen o una nena que es compromet a rebre formació cristiana en un local de l'Opus? Ens hem d'espantar? Crec que no. Ni ara ni més endavant si hi ha altres compromisos. És Déu qui bufa (servint-se d'altres persones, és clar; o voleu que els vostres fills responguin a una vocació només si els crida directament l'arcàngel sant Gabriel?).

Parlant d'àngels, sant Rafael és l'arcàngel que va portar Tobies fins a trobar la seva dona. És el patró dels qui es casen. La tasca que fa l'Opus amb la gent jove està encomanada a sant Rafael, per una banda, i a sant Joan, l'apòstol cèlibe, per si Déu demana més. Però se'n diu "obra de Sant Rafael", d'aquesta tasca, perquè sabia sant Josep Maria que la immensa majoria dels joves que hi participessin tirarien pel camí del matrimoni.

Ara, si Déu demana més i un fill diu que sí, crec que no s'ha de tenir por. S'ha de deixar que sigui el que Déu vulgui. És molt pitjor retallar la llibertat que impedir fer coses que en principi els cristians hem de considerar bones.

En el que sí que estaria d'acord és en criticar la "captació" d'un nen o una nena sense que els seus pares sabessin ni tan sols que va a un centre o a un esplai de l'Opus. Compromisos adolescents i juvenils sí, però no enganyar els pares.

Ara, un cop que els pares deixen que el seu fill o filla vagi per aquell esplai i se'ls ha dit que allò és de l'Opus Dei i se'ls ha donat informació sobre l'Opus Dei, llavors ja no es poden "queixar" si després el fill o la filla prenen decisions (evidentment orientades pels seus monitors o monitores).

O sigui, no a l'engany, però també no a la ingenuïtat ni a demanar comptes a tercers si el nen o la nena van més enllà del compte. Els pares que volen que els seus fills es formin en un ambient de l'Opus no poden pretendre que la formació i les propostes que rebran els nens i nenes serà "a la carta", d'acord amb els desitjos dels pares: "Al meu li podeu explicar tot, excepte tal cosa." No: serà com a tothom. I si no t'agrada, no l'hi portis. I si l'hi portes, després no et queixis.

La vida cristiana exigent que proposa l'Opus és un risc: et poden captar, pots dir que sí, pots estar-hi una temporada o tota la vida, pots sortir-ne rebotada, pots sortir-ne més o menys indemne (com jo), etc. El risc és el risc.

Jo m'haig de considerar un "fracàs" de l'Opus, perquè no vaig perseverar? Haig de considerar tota la meva vida un fracàs perquè vaig estar a l'Opus una vintena d'anys? No, no ho crec, no hi estic disposada. Hi vaig entrar, en vaig sortir al cap d'uns anys pels motius que siguin i la vida continua. Em dol tot plegat, però no més que el que pot doldre un amor juvenil trencat. Va anar així i punt.

I no diguem res dels "perills" del matrimoni. Quantes parelles acaben trencades? És clar que dol, però no has de deixar de casar-te, o de festejar amb la idea de casar-te més endavant, pel fet que no saps si funcionarà tota la vida. Què, doncs? La gent no ha de festejar per por que no funcioni? La vida és risc per a grans i petits.

L'altra possibilitat és educar els fills perquè no es comprometin a res fins als 18 anys. Però qui es pensi que això no té riscos de cara al futur, és una inconscient de ca l'ample. Perquè als 18 anys és molt possible que ja estigui "compromesa", amb bombo i tot, i el "compromís" (el trauma) no se'l treurà del damunt mai més, tant si tira endavant l'embaràs com si no.

De vegades, la veritat, hi ha gent que sembla que baixi de l'hort. Ni tan sols recorden la seva pròpia història.
------