Els de l’Opus, continuen combregat a la boca?

Una de freda i una de calenta. Avui em voldria referir al costum que ten(i)en els de l’Opus Dei de combregar a la boca. Entenc que hi ha(via) una raó exemplar perquè això es fes així en altres temps en cerimònies públiques, i no la gent de l’Opus sinó tothom, i era per evitar que hi hagués persones malvades que s’aprofitessin de la confiança que els capellans tenen en la gent que fa cua per combregar, i utilitzessin les formes consagrades per a comèdies aberrants. És veritat, això hi ha gent que ho fa, i va bé saber-ho i no anar tant amb el lliri a la mà. Com diu no sé quin llibre de l’Escriptura o no sé quin sant, els dimonis també creuen en Déu, i se'n burlen. I hi ha desgraciats que hi creuen, i l'insulten. És la prova més clara que a l’altra vida hi ha d’haver infern, havent-hi com hi ha gent que vol anar-hi de totes totes. Déu és molt respectuós amb la llibertat de la gent.

Ara, si abans entenia que es fomentés la comunió de tothom a la boca per evitar aquests abusos en cerimònies públiques, ara no entenc dues coses: una, un cop que la raó de procurar donar exemple a altres s’ha comprovat que no funciona, perquè gairebé ningú enlloc combrega a la boca fora dels de l’Opus i quatre més, per què aquests han conservat una litúrgia pròpia en aquest punt, com si no hi hagués entre els seus militants possibilitat d’elecció? (i pel que veig sembla que és així, que continua havent-hi una norma vinculant en aquest sentit almenys quan van a missa fora de les seves cases). I dues, que encara menys veig el sentit que ho facin, si és que ho fan, quan són ells solets als seus locals. O sigui hi havia un motiu per fer-ho per donar exemple, però no sé quin sentit té que ho facin quan hi són ells sols i no hi ha el perill d’abusos que deia abans.

Ja els sento: jo recordo del meu temps allà que ens deien que era molt més “piadós” fer-ho d’aquesta manera, combregar a la boca, i jo m'ho creia perquè sí, però ara penso sincerament que això no té res a veure amb la pietat, sinó amb la desconfiança de la jerarquia (desconfiança justificada) davant els possibles abusos de possibles passavolants. Es pot ser tan o més piadós combregant amb la mà que amb la boca.

I després hi ha una raó de salut pública. A mi fa trenta anys ja em feia angúnia combregar a la boca. No era estrany que el capellà et toqués de vegades la llengua o els llavis, perquè hi ha capellans més hàbils que altres a l’hora de fer això tan difícil de posar-te una hòstia a la boca, i perquè la feligresia també tenim dies més bons que altres i a vegades costa la coordinació. I pensaves: “Si m’ha tocat la llengua, és molt possible que també l’hagi tocat a altres, abans i després que a mi.” I això em feia patir, a part que em distreia bastant de l’essència de la missa, per suposat.

I és per això que encara no entenc que els de l'Opus combreguin tots a la boca.
------

L’Opus Dei al Raval de Barcelona

Des de fa uns quants anys és moda (disculpeu-me l'expressió) que tota mena d’ONGs i entitats religioses i laiques instal·lin al Raval els seus locals i mirin d’ajudar en el que poden la gent que hi malviu, molts cops amuntegats en pisos, gent pobra que hi és de sempre o immigrants acabats d’arribar. El problema del Raval, abans barri xino, fa molts i molts anys que dura, potser segles. El fet és que de totes aquestes ajudes no cal dir que no en sobra cap, jo mateixa hi he fet de voluntària en diferents etapes de la vida i sempre hi falten mans. De manera que tota aquesta moda, benvinguda.

Ara, us volia explicar que l’Opus (sí, l’Opus, el famós Opus Dei suposadament elitista i tota la pesca) fa gairebé quaranta anys que treballa al Raval. Quan l’Opus, a mitjans dels anys 60, havia crescut una mica a Barcelona i potser ja no es parlava de secretismes però es trobava a faltar la seva presència institucional catòlica fora dels seus centres propis, com una entitat eclesial més, amb el seu aparador públic de serveis religiosos, va demanar al bisbe Gregorio Modrego Casaus una església o capella on poder fer també la seva tasca pastoral oberta a tothom. I l’arquebisbe Modrego-Casaus va oferir a l'Opus Dei la capella de l’antiga Casa de la Caritat, molt atrotinada en aquell moment (de fet, gairebé ruïnosa) que havia estat cedida de feia poc per la Diputació a l'Arquebisbat en unes condicions molt dolentes. Un regal enverinat, va ser allò.

En poc temps, però, l’església de Montalegre es va convertir en un referent principal al barri, i encara ho és. D’allà ha sorgit també la famosa fundació Raval Solidari. Hi han passat rectors que tothom coneix perquè hi van deixar petjada fonda, com els mossens Benet Badrinas, Francesc Mas, Emili Roure... El pedagog Josep Masabeu va escriure fa poc temps una història (aquí en teniu un extracte) sobre el primer centenari de la capella, i hi destacava el paper de l’Opus Dei en els darrers anys. És clar que ell mateix hi està molt vinculat... Però crida l’atenció el fet que aquests gairebé quatre decennis d’involucració activa de l’Opus en un dels barris més problemàtics d’Europa passi gairebé inadvertida per a la gent que parla de l’Opus a nivell mediàtic, que només es fixen en tal escola elitista que fa anar els nens amb corbata o en l’IESE de Pedralbes.

No deu ser que qui parla d’èlits i no veu els fruits globals és que té una lleganya a l’ull, potser perquè ell mateix forma part de l’èlit, i per això no veu la resta?
------

No tinc cap pla determinat

Tot el que he escrit fins ara no respon a cap pla predeterminat. Només volia dir per endavant quins són els punts que crec que l’Obra ha de revisar, des del meu punt de vista (suposo que tan respectable com qualsevol altre, ni més ni menys) i llavors ja estaré preparada per anar parlant d’altres coses de l’Opus, generalment per defensar-les, perquè crec que en línies generals, i especialment pel que fa al seu servei a l’Església i fins i tot a l’aportació social, s’ho mereixen. Ho crec sincerament.

Però deixeu-me dir una última cosa sobre el tema del castellà. No explicaré aquí gaires coses sobre la meva vida personal perquè almenys de moment no vull que sapigueu qui sóc, però sí que us puc dir que un fill d’uns amics íntims també bastant pròxims a l’Opus va anar una bona temporada a un esplai de l’Obra de Barcelona, i després a un altre, i se’n va desenganyar per motius diguem-ne político-lingüístics. Segons la criatura, només s’hi parlava castellà. Jo mateixa ho he comprovat personalment un parell de vegades que he anat a reunions que hi feien per a pares, a les quals els meus amics em van convidar. L’ambient en general era absolutament castellanista, amb allò típic de dir de tant en tant una paraula en català per fer veure que valoren molt “el sano regionalismo”, tot bastant pepero, gairebé franquista. A mi em sap molt greu, que això sigui així. I això que era un local de nois, que jo em pensava que eren una mica més oberts...!

Ja sé que una flor no fa estiu, però crec que els i les dirigents de l’Opus Dei a Catalunya haurien de vigilar l’ambient sociològic que es pot crear en els seus centres juvenils. Perquè ja no dic res dels esplais de noies de Barcelona... La mateixa paraula "esplai" ja els fa riure... Elles van a "un club"! Un club!! Però saben aquestes xiquetes el que vol dir "un club" avui en dia?!
-----

Anar-me'n de l'Opus, per culpa meva?

Del que deia aquest matí, i de cara a la història, voldria fer un parell de precisions:

1, encara que ho he dit així com qui no vol la cosa, que me'n vaig anar de l'Opus per culpa meva, la veritat és que em costa dir-ho. En el fons del fons sé que va ser així, però em costa reconeixe-ho perquè sempre hi ha el cuc que et diu que tal persona et va fer això, i tal altra persona allò altre, i va passar allò, i allò de més enllà... Però sé que són excuses. És allò que deia de les parelles que es trenquen, que moltes vegades (no sempre) la culpa és de tots dos, però en primer lloc del que trenca la relació i no dóna cap més opció a l'altre.... encara que estigui carregada de raons per emprenyar-se. O sigui, reconec que en el meu cas hi havia "raons", tal com diu Escrivá, però jo no tenia prou raó. Si l'Opus és una família, que ho és, no té sentit que en un moment determinat vulguem escollir les característiques dels nostres familiars per fer-los al nostre gust. No sé si s'entén. Si de cas, ja hi tornaré un altre dia. En qualsevol cas, tot i que em costa dir-ho, jo em vaig equivocar plantejant-ho com ho vaig plantejar.

2, sobre el tema de mirar a Madrid, penso que a Catalunya les coses de l'Església han anat sempre bé quan s'ha mirat més a Roma que a Madrid, i les coses han anat força malament quan s'ha mirat més a Madrid que a Roma. Ara no sé cap a on mirem els catòlics catalans, començant pels nostres bisbes, i jo diria que més aviat no mirem gaire cap a enlloc, però hi ha un ròssec de dependència de Madrid que fins que no ens l'espolsem del damunt aniran mal dades. Amb Madrid col·laboració, però no submissió, perquè el que hi surt perdent és l'Església. El tarannà català mai no l'entendran a Madrid. A Roma, potser amb dificultats, si voleu, però és més fàcil que ens entenguem si hi tenim relació directa. Doncs, mutatis mutandis pel que fa a l'Opus. Mentre depengui tant de Madrid la gent de l'Opus catalana, i en depèn molt, no anirem bé. I si a tot arreu costen les noves vocacions, sobretot de gent jove, aquí costaran el doble, perquè es deixa de banda una part molt important de la societat catalana, la més genuïna, que no mira contínuament a Madrid i que s'expressa en català, especialment en les relacions amb Déu i amb l'Església. Això, l'Opus ho té mal entès, continua funcionant amb les categories del franquisme. Les últimes catalanes-catalanes de l'Opus som les que hi vam entrar en l'època de Franco (ara hi ha algunes excepcions, però poques). Llavors no t'estranyava que es parlés en castellà, perquè era com ho feia tothom gairebé a tot arreu, i els catalans no ens hi sentíem discriminats. Però va arribar una època, ja amb Franco enterrat, que es va posar molt de manifest la distància progressiva que els ambients de l'Opus creaven respecte a la societat catòlica que els envoltava. I parlo dels catòlics ortodoxos, eh? Però catalanoparlants. Va ser llavors quan jo ho vaig deixar córrer, no per això, però sí, parcialment i internament, amb aquesta excusa.
-----

Les meves credencials

Sembla que de moment navego tota sola per aquest mar de blogs. Tinc la certesa que ja m’acabaran trobant, jo no penso fer res. Els cercadors d’internet ja faran la feina, “Opus Dei” és un tag que es repeteix molt sovint a les cerques. De tota manera, potser un dia d’aquests dic alguna cosa al blog del madrileny que tinc enllaçat aquí a la dreta, més que res perquè si té lectors catalans sàpiguen que no tot l’Opus bloguer s’acaba a Madrid. A Madrid, per desgràcia, s’hi acaben bastantes coses en aquest Estat, i també bastantes coses de l’Opus (aquesta serà segurament una crítica recurrent en mig de l’apologia general), però amb aquest blog meu aspiro que hi hagi un lloc obert i sa on, sense fanatismes de cap mena (i us asseguro que he vist fanàtics molt més desllorigats antiopus que intraopus), es pugui parlar tranquil·lament de l’Obra en català.

Les meves credencials. He sigut de l’Opus força anys. Per això tinc informació de primera mà. Ho vaig deixar córrer per culpa meva, ho reconec. Potser un dia ho explico amb més detall (però no gaires detalls, perquè no vull que m’identifiqueu, almenys de moment). Vistos tots els pros i contres, a dins s’hi estava força bé. La gent té defectes com en qualsevol família. Després, passat el temps, em vaig plantejar jo soleta de tornar-hi com a supernumerària, però fins ara no m’he vist amb cor de fer el pas, potser en part per la qüestió nacional que deia abans: l’Opus, sobretot a l'Estat espanyol (i per tant a Catalunya), és molt nacionalista castellà, mira molt a Madrid, i això no m’ho acabo d’empassar. De fet, ja va ser una cosa que m’emprenyava quan hi era dins. Però a diferència d’unes quantes rebotades i rebotats que corren pel món, i que fan tant soroll, jo i la majoria d’ex-Opus, almenys la immensa majoria que jo conec, tenen una bona impressió global de l’Opus Dei i de la seva gent. De vegades han hagut de passar un tràngol, el mateix que passa qui es divorcia o qui penja els hàbits, que totes les culpes són de l’altre, però després el seny s’imposa. Si la majoria dels ex érem a la plaça de Sant Pere de Roma a la canonització. Jo n’hi vaig veure milers!

Ah, no em dic Txell, és un pseudònim. El nom que vaig posar quan me'l demanaven, a l'obrir el blog, va ser Meritxell Bonaigua. A qui no li faci gràcia, que s'aguanti.
------

El marqués de Peralta

Sí, ja deia que em semblava que havia estat un error. I no passa res, que Escrivá s'equivoqués una vegada o dues, no? O més i tot. El que no entenc és aquesta mania de defensar tot, absolutament tot el que va fer, com si en tot moment Escrivá fos la perfecció absoluta. No, dona, no, que era un tipus normal. Tenia defectes, i no passa res perquè els tingués.

Allò del marquesat em sembla un error, però a continuació dic que segur que ho va fer de bona fe i sens dubte sense buscar el propi profit ni la pròpia glòria. El que ell volia era, efectivament, compensar el seu germà petit, que heretaria el títol a la mort d'ell. La família Escrivá devia ser bastant monàrquica i tenia en molta consideració els títols nobiliaris. Com altres tenen en molta consideració sortir a la premsa, guanyar premis literaris o que parlin de tu "encara que sigui malament". No són aspiracions dolentes, són indiferents.

Per mi, l'error era que Escrivá no tenia dret a fer-ho posant en perill el bon nom de l'Opus Dei i del seu fundador, que era ell, i ho va fer. Jo crec que no va fer les consultes adequades, es va limitar a preguntar-ho a gent que mai no s'atreviria a dir-li que no, a gent que valorava com ell les coses (potser perquè eren també monàrquics com ell) o a gent que en general si haguessin tingut l'oportunitat d'arreplegar un títol, també ho haurien fet. L'argumentació que es dóna a les biografies per mi fa curt i penses: quina llàstima. Per exemple, podria haver-ho preguntat a Pau VI (si l'hagués rebut, que em penso que en aquella època no el rebia) i estic segura que el papa li hauria dit que millor que no ho fes.

En fi, ja dic que en qualsevol cas un error és un error i no passa res. No n'hi ha gaires més, d'errors d'Escrivá d'aquesta categoria. I com que "aquesta categoria" no és gaire cosa, ja es veu que per a mi Escrivá no tenia gaires errors. Però en tenia, eh?, gent de l'Opus, no sigueu més papistes que el papa.

I ara, un cop dits els pecats principals de l'Opus, a partir dels pròxims posts ja seré més l'apologeta que havia promès. Gent de l'Opus, no us espanteu, que vaig de bona fe.
------

Opus Dei i Franco

Fa uns anys vaig poder llegir un treball d’una periodista italiana que parlava de l’Opus Dei i el franquisme. Curiosament, en aquell treball es donaven dades que no he vist mai enlloc més. Entenc que si a Espanya no s’han publicat deu ser perquè encara molesta desfer mites i prejudicis del franquisme, entre els quals un de molt fixat entre la majoria dels historiadors: l’Opus va ser un suport important per al franquisme, especialment al final. I després, entre la gent de l'Opus em sembla que encara manen força alguns nostàlgics del franquisme, tot s'ha de dir, i controlen bastant les publicacions, de manera que fins que no passi una generació més no sembla probable que surtin a la llum dades que comportin un allunyament més clar de l'Opus i el franquisme.

Ara no tinc aquell document de la italiana, no en conservo la referència i no sé on trobar-lo, però recordo que aportava documentació sobre gent de l’Opus que va patir repressió, presó i exili per oposar-se a Franco. Entre els de l’Opus dels primers temps hi havia també republicans i nacionalistes bascos, cosa que sempre s’ha negat des de la historiografia teòricament més solvent. I allò de la repressió i la presó no era només per a Calvo Serer i prou (Calvo, a més, havia estat un reaccionari d'allò més bel·ligerant en els primers anys del franquisme), no, eren més d’una vintena de casos, i la majoria molt sincers i dramàtics. Però alguns d’ells, prou coneguts (recordo, per exemple, que hi havia una persona molt propera a Azaña), no eren coneguts per ser de l’Opus. Per què? No sé, suposo que a ells mateixos no els devia agradar que se sabés... i menys quan va començar a córrer la veu que l’Opus formava part del règim, que va ser un cop que van fracassar els frustrats intents falangistes de posar l’Opus fora de la llei (fora de la llei franquista), ja que en 40 anys van passar moltes coses i al començament l'Opus va ser perseguit, sí.

Em direu: i els exercicis que Escrivá va predicar a Franco? Doncs, per descomptat que no seré jo qui negarà la immensa ingenuïtat d’Escrivá en tots aquells anys (la carta que va escriure a Solís Ruiz anys després, i que jo vaig veure amb els meus ulls perquè se’n van fer milers de còpies, demanant-li una treva en els atacs de la premsa contra l’Opus, és una manifestació d’ingenuïtat gairebé patètica, com si Escrivá no sabés que a Espanya hi havia una dictadura), no seré jo qui aplaudiré Escrivá per haver anat a El Pardo a complaure el dictador, que volia comprovar el bitxo, a veure si mossegava. Però el fet que Escrivá cedís a una petició d’aquesta mena els anys 40, quan resistir-se un capellà a una petició del Generalísimo hauria estat impossible (i més si es té en compte que fins no feia gaire l'Opus estava sota sospita i vigilat per la Falange), no invalida la tesi principal meva, avalada amb dades, que a l’Opus hi havia ja des del començament gent de tota mena, i després de la guerra també antifranquistes, en uns moments en què ser antifranquista i catòlic era gairebé un miracle dins l’Estat espanyol. I també és curiós que es parli tan poc dels religiosos que aquells mateixos anys van predicar exercicis a Franco, i no una vegada sinó unes quantes. Ningú no parla dels exercicis i hores santes dels pares jesuïtes Barcón, De la Cueva, Peiró... I, com els jesuïtes, els dominics, els benedictins, els agustins, els franciscans i tota la resta, molts dels quals repetien. Escrivá no va repetir, i no em sona que ningú de l'Opus fes altres exercicis a El Pardo (els crítics sempre parlen dels "exercicis que va predicar Escrivá"; si no parlen d'exercicis predicats per altres capellans de l'Opus, suposo que vol dir que no n'hi va haver, perquè si n'hi hagués hagut ho dirien, n'estic ben segura). Potser és perquè Escrivá va dir coses que no agradaven al dictador? És una hipòtesi com qualsevol altra.

L’altre episodi famós d'Escrivá i el franquisme és el del marquesat de Peralta. En parlarem un altre dia. Però ja avanço que per mi en aquella ocasió Escrivá es va equivocar molt. I és que, tot i la maldat que alguns li atribueixen, estic convençuda que en realitat era força ingenu.
-----

Gent molt diversa

A l'Opus hi ha gent molt diversa, de moltes menes. Avui parlarem de dues d'aquestes menes. N'hi ha que es dediquen gairebé full time a coses de l'Opus: locals propis, escoles, activitats diverses. No ho critico (en tota organització hi ha d'haver gent dedicada a l'estructura), però em sembla que actualment aquest apartat està sobredimensionat. Tot i que és una part molt important de l'Obra, no hi tinc gaires amics ni amigues. Jo hi tinc amics (més amics que amigues, tot s'ha de dir), a l'Opus, d'una altra mena: gent que treballa fora de les coses de l'Opus, que està ficada realment enmig del món, que és d'esquerres o almenys de "centre", que són catalanoparlants, que tenen una gran preocupació social al marge (o sigui, a més a més, de manera suplementària) de la que els ha portat a dedicar-se a l'Opus, gent que també dedica temps a les activitats de l'Opus però no són el seu principal medi ambient.

Entre els primers també hi deu haver gent una mica (una mica) d'esquerres, amb preocupacions socials generals i catalanoparlant, però pel que jo he vist són una minoria en aquell grup.

Si és que es pot parlar de grups...

Podríem fer altres divisions de gent de l'Opus i segurament no acabaríem mai, perquè si en tinc una idea clara és que a l'Opus hi ha de tot, absolutament de tot.
------

Simpatitzant de l'Opus!!

Sóc una simpatitzant catalana de l'Opus. Això és notícia, no creieu? Aquí escriuré les coses que em vinguin de gust sobre l'Obra, moltes de les quals són força políticament incorrectes per a l'opinió pública actualment regnant. Prometo que no parlaré de llibres idiotes com aquesta imbecil·litat que va ser un best-seller l'any passat i que encara no entenc com hi ha hagut gent suposadament intel·ligent que se l'ha llegit no com una novel·la, sinó com una revelació gairebé mística. Tampoc no entenc que la gent de l'Opus s'hagi posat tan nerviosa amb aquesta novel·la i li hagi fet tant de cas... com si no fos una novel·la idiota, com si hi hagués alguna cosa versemblant que calgués rectificar... En fi, hi ha vegades que no els entenc, em semblen poc intel·ligents, almenys els que prenen decisions com aquesta, la de "contraatacar" idioteses i rucades. Davant les rucades, el millor que es pot fer és mirar cap a una altra banda, com si no sabessis de què va...

Suposo que el que en sortirà, d'aquest blog, és una apologia, i per això ja l'he titulat d'aquesta manera, per avisar, i en sortirà una apologia no perquè la gent de l'Opus no tingui defectes, que els té, sinó perquè enlloc no es parla, si no és en la seva pròpia pàgina web o en algunes de les que escriuen els seus membres, de les coses bones que també fan i que han fet. I que són moltes més que les dolentes. Aquesta és la meva convicció, ja n'anirem parlant.
-----