La "creu còsmica" que conforma el logotip o escut de l'Opus, el que ells anomenen "segell de l’Opus Dei", és una representació plana del món, en dues dimensions, amb una creu a dins. Algú em va explicar quan jo hi era que si el món representat fos una esfera de tres dimensions la creu no es veuria, per dir-ho d’alguna manera, quedaria "a dins": la creu inserida dins del món, conformada al món però alhora donant-li esperit. No d’una manera explícita, visual, sinó d’una manera espiritual, implícita. El paper de l’Opus dins del món no era posar la creu al cim, que es veiés, sinó posar-la a dins, discreta i al mateix temps fructífera. Allò m'agradava.
Per això, en els primers anys de Joan Pau II a mi m’alegrava sincerament quan el papa esmentava idees d’Escrivà sense citar-lo explícitament. L’encíclica Laborem exercens, per exemple. I en canvi després sembla que es va buscar que el Papa esmentés les idees de l’Opus explícitament, sobretot quan rebia gent de l’Obra, i a mi allò ja no m’agradava tant, tot i que ho veia com irremeiable. Ara mateix, fa uns dies, Benet XVI també ha esmentat Escrivá amb motiu del seu document sobre la Bíblia i suposo que les meves amigues de l'Opus deuen estar ben contentes.
Però no em sembla que el fundador de l'Opus s’hagi de sentir especialment satisfet, perquè crec que ell no es voldria convertir en un personatge més del qual s’extreuen citacions per acontentar els fidels. No, això no era el que buscava l’Opus Dei que a mi em van explicar, el que havia de buscar era passar desapercebut, inadvertit, tant a l’Església com al món, xopar el món laic com l'aigua mulla les pedres, sense deixar més rastre que la humitat vivificadora que al cap de no res ningú sap d'on ha sortit però hi fa créixer vida. No se sap si ha plogut, o algú ha regat, o ha brollat una font d'origen misteriós. Ajudar a conformar el món en Jesucrist però sense explicitar-ho amb etiquetes. La cristianització havia de sorgir de dins, de les entranyes del món. Era el món, els laics, els que havien de fer que es veiés el Crist no amb el nom sinó amb l’actitud, amb les virtuts expressades sense etiquetes. Aquesta idea m’agradava. No aparèixer.
Això és el que jo pensava sobre aquest "segell" quan hi era dins. I si ho pensava és perquè algú m'ho va explicar, sent jo joveneta, no una vegada sinó unes quantes.
El mateix fundador, Escrivá, deia que al començament pensava que l'Opus no havia de tenir ni tan sols nom. Que segons la seva filosofia ("l'esperit de l'Opus Dei", en deia ell) l'Opus havia de ser un conjunt d'homes i dones que s'esforcessin per ser exemplars enmig del món civil (a l'àmbit de la feina, de la família, en l'ambient social que els correspongués a cadascun), sense etiquetes ni insígnies ni noms de cap mena. Ja dic que a mi aquesta idea m'entusiasmava. Els dèiem a les supernumeràries: "Als vostres fills no els parleu per res de l'Opus Dei, ja ho veuran!"
Era per això que em costava tant, al carrer, a la feina, reconèixer que era de l'Opus, perquè de seguida que deies "és que sóc de l'Opus Dei" et queia al damunt un munt de prejudicis. Però en canvi, a les xerrades i a les convivències sempre s'explicaven anècdotes d'una o d'una altra que eren "molt agosarades" i que a la primera que passava li parlaven de l'Opus i la convidaven a un recés. I aquelles anècdotes de les agosarades sempre s'explicaven com donant més mèrit a les protagonistes. A mi no m'agradaven gaire.
Per mi, "l'apostolat" era d'una altra manera, sense cridar l'atenció. Parlar de Déu a les amigues amb l'actitud, aconseguir que la gent veiés Déu en la teva manera d'actuar. Ja sé que és molt difícil, i potser encara més si estàs en un ambient tan competitiu i laic com el que estem ara, però com a idea és la filosofia que m'agradava... i que em continua agradant.
M'agradava molt aquest punt de Camí (no el sé trobar en català a internet, ni a la web de l'Opus!... de manera que el poso en castellà):
¿La Cruz sobre tu pecho?... —Bien. Pero... la Cruz sobre tus hombros, la Cruz en tu carne, la Cruz en tu inteligencia. —Así vivirás por Cristo, con Cristo y en Cristo: solamente así serás apóstol.
Rectifico, ara sí que l'he trobat:
La Creu sobre el teu pit?... —Bé. Però... la Creu sobre la teva espatlla, la Creu en la teva carn, la Creu en la teva intel·ligència. —Així viuràs per Crist, amb Crist i en Crist: només així seràs apòstol.
http://cat.escrivaworks.org/book/camino-punt-929.htm
Entenc que Escrivá acabés donant nom a l'Opus i creant una certa estructura, perquè a l'Església i a la societat les coses funcionen així. Els humans, si volem que una idea perduri, hem de construir una estructura, fins i tot un edifici. Jesús no va dir a sant Pere que posés una gran església al turó del Vaticà, a Roma, però al cap del temps això és el que hi va haver. Certament, la santa seu de Roma podria estar organitzada d'una altra manera, podria haver-hi una església d'un volum més normalet i unes cases per viure el papa i els seus ajudants més modestes, però la història dels éssers humans és així. Hem de construir, hem d'escriure lleis, hem de crear estructures per conservar les idees. Llavors aquestes estructures es poden menjar les idees, però s'ha de confiar que Déu coneix el perill que corren les idees amb les superestructures creades per "protegir-les" i serà Ell qui, malgrat tot, ho farà tirar endavant, i de tant en tant remourà algun sant perquè sacsegi els fonaments de l'Església i torni a posar una mica les coses a lloc.
Sempre he estat convençuda que potser Luter i altres com ell estaven cridats a ser d'aquests sants (perquè l'Església de l'època de la Reforma estava molt malament, era un desastre absolut, molt corrupta), però s'ho van acabar creient i van anar més enllà del compte, seguint no ja l'esperit de Déu sinó les seves pròpies dèries.
Tot això venia a propòsit del logo (o "segell") de l'Obra.
------
