6. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
Vaig acabant. Com deia, estic convençuda del tot, completament segura (i crec que aquí n'he donat unes quantes proves, no és un convenciment fanàtic), que és fals de totes totes que l'Opus estigui al darrere de l'espoliació que Espanya està fent del bisbat de Lleida i del seu patrimoni, un patrimoni adquirit de manera justa, equitativa i transparent al llarg del temps per evitar que es perdés.
Que hi ha un "expert" de la Universitat de Navarra (Opus) nomenat per la Conferència Episcopal espanyola que diu que el patrimoni ha d'anar a l'Aragó? I què? Què voleu que digui un expert nomenat pels bisbes espanyols per tal que els doni la raó, sigui de l'Opus o no sigui de l'Opus? Us penseu que la gent de l'Opus espanyola no són espanyols? És clar que ho són. I molts d'ells nacionalespanyolistes, com ho són la majoria dels espanyols. Però això no afecta l'Opus: afecta Espanya i afecta l'Església espanyola. Afecta la gent que ha demanat a aquest senyor de Pamplona que hi digui la seva, en comptes de demanar-ho a un altre senyor, que també podria ser de l'Opus, que afavorís les raons catalanes, per exemple monsenyor Lluís Clavell o mossèn Francesc Faus (que es va haver d'exiliar al Brasil per la seva militància catalanista, sent capellà: vegeu les memòries d'Albert Manent, que ho explica), o monsenyor Joan-Baptista Torelló, si encara és viu (i suposo que n'hi ha d'altres, però aquests són els monsenyors catalanistes de l'Opus més famosos que conec).
L'Opus, en aquest punt, és transversal. Quina culpa hi té l'Opus, que demanin l'opinió d'un senyor de Pamplona? O és que volen que l'Opus controli el que diu la seva gent? I llavors acusaran l'Opus de ser una secta on tothom va teledirigit, com se l'ha acusat alguna vegada.
Per sort, els bisbes de Lleida han blindat de mica en mica (gràcies, Malla, Ciuraneta, fins i tot Salinas) amb les seves decisions la permanència al Segrià del patrimoni del bisbat, culminades en la creació del museu interinstitucional. Almenys fins que de l'altra banda no ho demanin ben demanat. Si arriba l'hora de les paraules i cessen els insults, llavors potser se'n podrà parlar. Però sense cap obligació prèvia per part catalana, ni parlar-ne.
No sóc de l'Opus, però en aquest punt defenso l'Opus al màxim i m'hi poso farruca, perquè em molesten molt les acusacions falses, sobretot quan vénen de l'àmbit clerical. O de l'àmbit polític, però orientades des de l'àmbit clerical. Escrivá deia que ell era "anticlerical" en el bon sentit (no fer servir Déu per a finalitats polítiques) i jo en això estic completament d'acord amb ell, només faltaria.
- 1. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- 2. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- 3. L'Opus, a-català
- 4. I la gent de l'Opus catalana, què?
- 5. Catalunya té tota la raó
-----
dijous, 11 de juny del 2009
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent - 5
5. Catalunya té tota la raó
Encara no ho he dit però cal cridar-ho fort: en aquest cas el dret i la història i la justícia estan de la banda del bisbat de Lleida, i això fins i tot hi ha gent de l'Opus de la banda espanyola que m'ho han reconegut. O sigui: concedeixen que els catalans teníem raó ("teníem", perquè són d'aquells que afegeixen allò de "Roma locuta, causa finita", i no es plantegen res més: obediència cega a Roma, encara que Roma hagi actuat al dictat de Madrid i sense mirar res més que el que li deia la Conferència Episcopal). Ara bé, encara que et reconeguin que els catalans teníem raó, ho diuen baixet, perquè si ho diguessin més fort tothom a Espanya se'ls tiraria a sobre. No és cap secret que defensar els catalans fora de Catalunya, ni que sigui en "un antic dret històric" (això és el màxim que són capaços de reconeixe'ns, per allò de "Roma locuta"), no queda gens bé.
Però el fet cert és que la cosa no té nom. Resulta que el bisbat de Lleida s'ha preocupat durant segles de conservar patrimoni que s'hauria perdut, resulta que tots els aragonesos i espanyols poden contemplar-lo sempre que vulguin en un museu molt ben muntat que hi ha a Lleida, i alhora resulta que no sols no agraeixen l'esforç fet sinó que menteixen des d'Espanya dient que Lleida "ha robat" aquest patrimoni (no havíem quedat, des del seu punt de vista, que "Lleida és Espanya"?) i l'exigeixen de mala manera, i menteixen al Vaticà per aconseguir que se'ls "retorni allò que és seu" però que mai no ha sigut "seu": era d'unes parròquies que ARA estan a la seva banda, però quan el títol de propietat de les peces en litigi passà legítimament de les parròquies de la Franja al bisbat de Lleida aquelles parròquies no estaven a la seva banda, sinó a la nostra. Tot plegat, doncs, és vergonyós.
No senyora, no és seu. És de Lleida. I si no es reconeix primer que allò és ARA de Lleida i que ho té amb tots els drets, entenc perfectament l'Ajuntament de Lleida, la Diputació i la Generalitat de Catalunya quan diuen que no pensen cedir ni un mil·límetre, digui el que digui el papa de Roma (per cert: el papa no ha dit res sobre el tema, encara; i allò de "Roma locuta" es referia als pronunciaments solemnes del papa, no a la politiqueta curial. O sigui que tranquils, els catalans catòlics que pateixin per si, tot i tenir raó, estem "desobeint").
- 1. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- 2. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- 3. L'Opus, a-català
- 4. I la gent de l'Opus catalana, què?
- 6. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
Encara no ho he dit però cal cridar-ho fort: en aquest cas el dret i la història i la justícia estan de la banda del bisbat de Lleida, i això fins i tot hi ha gent de l'Opus de la banda espanyola que m'ho han reconegut. O sigui: concedeixen que els catalans teníem raó ("teníem", perquè són d'aquells que afegeixen allò de "Roma locuta, causa finita", i no es plantegen res més: obediència cega a Roma, encara que Roma hagi actuat al dictat de Madrid i sense mirar res més que el que li deia la Conferència Episcopal). Ara bé, encara que et reconeguin que els catalans teníem raó, ho diuen baixet, perquè si ho diguessin més fort tothom a Espanya se'ls tiraria a sobre. No és cap secret que defensar els catalans fora de Catalunya, ni que sigui en "un antic dret històric" (això és el màxim que són capaços de reconeixe'ns, per allò de "Roma locuta"), no queda gens bé.
Però el fet cert és que la cosa no té nom. Resulta que el bisbat de Lleida s'ha preocupat durant segles de conservar patrimoni que s'hauria perdut, resulta que tots els aragonesos i espanyols poden contemplar-lo sempre que vulguin en un museu molt ben muntat que hi ha a Lleida, i alhora resulta que no sols no agraeixen l'esforç fet sinó que menteixen des d'Espanya dient que Lleida "ha robat" aquest patrimoni (no havíem quedat, des del seu punt de vista, que "Lleida és Espanya"?) i l'exigeixen de mala manera, i menteixen al Vaticà per aconseguir que se'ls "retorni allò que és seu" però que mai no ha sigut "seu": era d'unes parròquies que ARA estan a la seva banda, però quan el títol de propietat de les peces en litigi passà legítimament de les parròquies de la Franja al bisbat de Lleida aquelles parròquies no estaven a la seva banda, sinó a la nostra. Tot plegat, doncs, és vergonyós.
No senyora, no és seu. És de Lleida. I si no es reconeix primer que allò és ARA de Lleida i que ho té amb tots els drets, entenc perfectament l'Ajuntament de Lleida, la Diputació i la Generalitat de Catalunya quan diuen que no pensen cedir ni un mil·límetre, digui el que digui el papa de Roma (per cert: el papa no ha dit res sobre el tema, encara; i allò de "Roma locuta" es referia als pronunciaments solemnes del papa, no a la politiqueta curial. O sigui que tranquils, els catalans catòlics que pateixin per si, tot i tenir raó, estem "desobeint").
- 1. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- 2. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- 3. L'Opus, a-català
- 4. I la gent de l'Opus catalana, què?
- 6. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent - 4
4. I la gent de l'Opus catalana, què?
Hi ha bisbes i capellans catalans de l'Opus o molt pròxims a l'Opus que estan emprenyats amb el fet que la Franja passés a mans aragoneses i consideren que va ser una decisió política, sens dubte. Estan convençuts que l'Opus Dei no hi ha tingut res a veure. També estan emprenyats a la banda espanyola altres bisbes i capellans de l'Opus o pròxims que no estimen gaire Catalunya, o almenys ho sembla, i que volen que els anomenats "béns de la Franja" se'n vagin a l'Aragó, i ho demanen i ho reclamen des de l'any 95. Aquests són els fets, incontrovertibles. O sigui, els catalans de l'Opus, com la majoria dels catalans, estan molt majoritàriament en contra d'enviar el patrimoni diocesà de la Franja a l'Aragó, i els espanyols de l'Opus, com la majoria dels espanyols, fan costat a Barbastre (en bona part per l'anticatalanisme espanyol, que no és exclusiu de l'Opus).
Ara bé, els catalans i les catalanes, siguin de l'Opus o no siguem de l'Opus, en aquest tema i en tots, fins ara, som minoria respecte als espanyols.
Però tot això, tornem-hi, no té a veure amb l'Opus ni amb Torreciudad, i ni l'Opus ni Torreciudad no s'hi fiquen. Hi ha gent de l'Opus o simpatitzants a les terres catalanes de Ponent que em consta que han treballat silenciosament per conservar l'art de la Franja a la banda catalana, o que s'han mobilitzat com tothom quan hi ha hagut manifestacions ciutadanes a Lleida. Ara, és clar, alguns potser després ho han deixat córrer, si a cada reunió o a cada concentració s'han sentit acusats de còmplices de l'espoli. Jo vaig estar fa anys en alguna d'aquestes reunions i, tot i que ja no era de l'Opus, em vaig sentir insultada. Quan t'acusen d'una falsedat us asseguro que et sents molt malament, molt. I hi ha gent que ho fa cada dia, això d'insultar l'Opus i en general l'Església catòlica, cada cop que parlen del tema. Ni tan sols "l'Església" en general, s'ha d'atacar. Quan ens adonarem els catalans que si critiquem "l'Església" quan volem criticar l'organització eclesiàstica espanyola perdem el possible aliat que hauria de ser el Vaticà? No ho veieu, que les crítiques generalitzades, sense distincions, ens fan més sospitosos i, per tant, donen armes retòriques als catòlics espanyols? "Ja ho veieu -criden-, on porta el 'nacionalisme català'!"(com si els espanyols no fossin molt més nacionalistes): "Els porta a rebutjar l'autoritat doctrinal i moral de l'Església! Els porta a la rebel·lió!"
Jo miro de no fer-ho. Si parlant d'aquestes qüestions se m'escapa algun menyspreu, no és voluntari. Jo sóc crítica amb determinades coses pràctiques de l'Opus i del funcionament de l'Església, però faig les crítiques de manera respectuosa, em sembla. En canvi, aquests altres que sempre acusen sense proves, s'estranyen que llavors es trobin gent de l'Opus a l'altra banda, a la banda espanyola? Si els hi han enviat ells mateixos, els han volgut enemics!
Però, hi torno, el col·lectiu Opus (l'Opus Dei corporatiu) no és a l'altra banda. L'Opus, una part del qual podria estar perfectament en aquesta banda, es manté al marge. És clar, faci el que faci (i fins i tot si deixa de fer, com és el cas) rep per tots cantons...
- 1. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- 2. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- 3. L'Opus, a-català
- 5. Catalunya té tota la raó
- 6. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
Hi ha bisbes i capellans catalans de l'Opus o molt pròxims a l'Opus que estan emprenyats amb el fet que la Franja passés a mans aragoneses i consideren que va ser una decisió política, sens dubte. Estan convençuts que l'Opus Dei no hi ha tingut res a veure. També estan emprenyats a la banda espanyola altres bisbes i capellans de l'Opus o pròxims que no estimen gaire Catalunya, o almenys ho sembla, i que volen que els anomenats "béns de la Franja" se'n vagin a l'Aragó, i ho demanen i ho reclamen des de l'any 95. Aquests són els fets, incontrovertibles. O sigui, els catalans de l'Opus, com la majoria dels catalans, estan molt majoritàriament en contra d'enviar el patrimoni diocesà de la Franja a l'Aragó, i els espanyols de l'Opus, com la majoria dels espanyols, fan costat a Barbastre (en bona part per l'anticatalanisme espanyol, que no és exclusiu de l'Opus).
Ara bé, els catalans i les catalanes, siguin de l'Opus o no siguem de l'Opus, en aquest tema i en tots, fins ara, som minoria respecte als espanyols.
Però tot això, tornem-hi, no té a veure amb l'Opus ni amb Torreciudad, i ni l'Opus ni Torreciudad no s'hi fiquen. Hi ha gent de l'Opus o simpatitzants a les terres catalanes de Ponent que em consta que han treballat silenciosament per conservar l'art de la Franja a la banda catalana, o que s'han mobilitzat com tothom quan hi ha hagut manifestacions ciutadanes a Lleida. Ara, és clar, alguns potser després ho han deixat córrer, si a cada reunió o a cada concentració s'han sentit acusats de còmplices de l'espoli. Jo vaig estar fa anys en alguna d'aquestes reunions i, tot i que ja no era de l'Opus, em vaig sentir insultada. Quan t'acusen d'una falsedat us asseguro que et sents molt malament, molt. I hi ha gent que ho fa cada dia, això d'insultar l'Opus i en general l'Església catòlica, cada cop que parlen del tema. Ni tan sols "l'Església" en general, s'ha d'atacar. Quan ens adonarem els catalans que si critiquem "l'Església" quan volem criticar l'organització eclesiàstica espanyola perdem el possible aliat que hauria de ser el Vaticà? No ho veieu, que les crítiques generalitzades, sense distincions, ens fan més sospitosos i, per tant, donen armes retòriques als catòlics espanyols? "Ja ho veieu -criden-, on porta el 'nacionalisme català'!"(com si els espanyols no fossin molt més nacionalistes): "Els porta a rebutjar l'autoritat doctrinal i moral de l'Església! Els porta a la rebel·lió!"
Jo miro de no fer-ho. Si parlant d'aquestes qüestions se m'escapa algun menyspreu, no és voluntari. Jo sóc crítica amb determinades coses pràctiques de l'Opus i del funcionament de l'Església, però faig les crítiques de manera respectuosa, em sembla. En canvi, aquests altres que sempre acusen sense proves, s'estranyen que llavors es trobin gent de l'Opus a l'altra banda, a la banda espanyola? Si els hi han enviat ells mateixos, els han volgut enemics!
Però, hi torno, el col·lectiu Opus (l'Opus Dei corporatiu) no és a l'altra banda. L'Opus, una part del qual podria estar perfectament en aquesta banda, es manté al marge. És clar, faci el que faci (i fins i tot si deixa de fer, com és el cas) rep per tots cantons...
- 1. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- 2. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- 3. L'Opus, a-català
- 5. Catalunya té tota la raó
- 6. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent - 3
3. L'Opus, a-català
Ara seriosament: l'Opus podríem dir (i ho he dit més d'una vegada) que és a-català, però no crec que sigui anticatalà. És a dir, no ha assumit que Catalunya, tot i no ser estat, és un país, una nació. I llavors tracta Catalunya com si fos una regió que parla una mena de patuès, i a vegades es nota que els molesta. L'espanyolisme fàctic (cert) de l'Opus actual (i Déu n'hi do l'evolució que hi ha hagut els últims anys, tot s'ha de dir) està encara molt lluny del que molts catalans i catalanes desitjaríem per a tota l'Església i per a cadascuna de les seves institucions. Però l'actitud de l'Opus respecte al catalanisme crec que no es manifesta a través d'una via política activa, és més aviat inercial. Simplement, com que a l'Església-Vaticà i a l'episcopat espanyol els sembla que les fronteres estatals ho són tot a l'hora d'autoorganitzar-se, és per això que l'Opus actua adaptat a aquesta mentalitat (l'Opus Dei, si alguna cosa té, és que és molt "institucional"), i se'ns presenta "molt espanyol" també a Catalunya (últimament no tant, però, com bastants ordes religiosos de monges i frares que només parlen en castellà i només fan misses en castellà), senzillament perquè és un fet que avui i ara Catalunya, políticament, és Espanya. I llavors ells diuen: no som nosaltres els qui hem de resoldre aquesta qüestió, no ens toca a nosaltres posicionar-nos. Aquesta és la descripció més exacta, crec, del que pensa l'Opus sobre tot plegat.
En resum, el dia que Catalunya sigui independent (si hi arribem un dia), jo diria que l'Opus serà el primer de canviar, de manera radical, sense problemes, com va ser una de les primeres entitats a apuntar-se al .cat de seguida que es va aprovar internacionalment aquesta matrícula d'internet. Ho va fer el primer dia (vaig llegir-ho al Racó Català, cau d'independentistes, i la notícia anava acompanyada de comentaris admirats). Això sí, si arriba la independència, hi haurà gent de l'Opus que ara viu a Catalunya que marxarà, sens dubte, com hi haurà molts espanyols que també marxaran. Catòlics i no catòlics.
- 1. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- 2. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- 4. I la gent de l'Opus catalana, què?
- 5. Catalunya té tota la raó
- 6. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
Ara seriosament: l'Opus podríem dir (i ho he dit més d'una vegada) que és a-català, però no crec que sigui anticatalà. És a dir, no ha assumit que Catalunya, tot i no ser estat, és un país, una nació. I llavors tracta Catalunya com si fos una regió que parla una mena de patuès, i a vegades es nota que els molesta. L'espanyolisme fàctic (cert) de l'Opus actual (i Déu n'hi do l'evolució que hi ha hagut els últims anys, tot s'ha de dir) està encara molt lluny del que molts catalans i catalanes desitjaríem per a tota l'Església i per a cadascuna de les seves institucions. Però l'actitud de l'Opus respecte al catalanisme crec que no es manifesta a través d'una via política activa, és més aviat inercial. Simplement, com que a l'Església-Vaticà i a l'episcopat espanyol els sembla que les fronteres estatals ho són tot a l'hora d'autoorganitzar-se, és per això que l'Opus actua adaptat a aquesta mentalitat (l'Opus Dei, si alguna cosa té, és que és molt "institucional"), i se'ns presenta "molt espanyol" també a Catalunya (últimament no tant, però, com bastants ordes religiosos de monges i frares que només parlen en castellà i només fan misses en castellà), senzillament perquè és un fet que avui i ara Catalunya, políticament, és Espanya. I llavors ells diuen: no som nosaltres els qui hem de resoldre aquesta qüestió, no ens toca a nosaltres posicionar-nos. Aquesta és la descripció més exacta, crec, del que pensa l'Opus sobre tot plegat.
En resum, el dia que Catalunya sigui independent (si hi arribem un dia), jo diria que l'Opus serà el primer de canviar, de manera radical, sense problemes, com va ser una de les primeres entitats a apuntar-se al .cat de seguida que es va aprovar internacionalment aquesta matrícula d'internet. Ho va fer el primer dia (vaig llegir-ho al Racó Català, cau d'independentistes, i la notícia anava acompanyada de comentaris admirats). Això sí, si arriba la independència, hi haurà gent de l'Opus que ara viu a Catalunya que marxarà, sens dubte, com hi haurà molts espanyols que també marxaran. Catòlics i no catòlics.
- 1. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- 2. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- 4. I la gent de l'Opus catalana, què?
- 5. Catalunya té tota la raó
- 6. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent - 2
2. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
Que l'Església redissenyi els bisbats i segueixi fil per randa les fronteres de les províncies dibuixades per l'Estat també podria ser a canvi de res: pur possibilisme polític ("les fronteres són les que són, adaptem-nos-hi"). O potser és a canvi d'alguna cosa (els acords Espanya-Vaticà del 1979?, l'assignació tributària?), però sé gairebé amb certesa (amb més certesa que els que diuen el contrari, perquè jo he vist més documents, tots públics, que ells no han vist) que l'Opus no hi ha intervingut. Hi torno: Escrivà es va limitar a pressionar la cúria perquè no fos eliminat el bisbat els anys 40-50. Un cop aconseguit allò, ja en va tenir prou. I el 75, com deia, es va morir.
O sigui, tota la "informació actual" sobre "l'Opus barbastrenc" que ha corregut els darrers trenta anys per la banda catalana és pura invenció, creada o deduïda a partir d'uns fets (reals) de fa més de 50 anys. Jo crec, i us asseguro que sóc sincera, que als de Torreciudad els és ben igual que la seva diòcesi sigui Barbastre com Lleida, perquè això no afecta el seu funcionament. Però és que en qualsevol cas, si la seva diòcesi no fos la de Barbastre, seria la d'Osca!, no la de Lleida, que això sembla que ningú no ho tingui en compte.
Osca, no Lleida! Si hagués desaparegut Barbastre, el territori de Barbastre (el que tenia d'abans de l'annexió de la franja nostra), Torreciudad inclosa, hauria anat a parar a Osca. Aquest és l'error fatal, radical, dels autors esmentats més amunt i d'uns quants més que també han tocat el tema sense tenir prou clares les dades. Torreciudad és a la banda est del riu Cinca, certament, però aquella zona pertany a l'Aragó civilment i eclesiàsticament des de fa molts segles, no és una cosa del segle passat: la comarca del Sobrarb passà a l'Aragó l'any 1305. Per tant, no hi té res a veure Escrivà, en això, ni per tant l'Opus, que no existia. La franja superior de l'est del Cinca la va perdre Catalunya "in illo tempore". Torreciudad, doncs, com deia, si Barbastre desaparegués passaria a dependre d'una hipotètica diòcesi anomenada Osca-Barbastre-Montsó, o Osca a seques. Això sembla que no ho hagin tingut en compte, o que ho amaguin els interessats a aprofundir l'anticatalanisme del qual té tanta fama l'Opus.
Després hi ha el tema "Torreciudad com a centre de poder mundial de l'Opus", però aquesta teoria, que podia ser bona l'any 75, ara ja falla: primer perquè s'ha confirmat el que l'Opus va dir des del primer dia, que a Escrivá no l'enterrarien allà, i segon perquè ja hi ha al món instal·lacions de l'Opus més potents, molt més, que Torreciudad: a Amèrica del Sud (els complexos universitaris de l'Argentina i Xile, especialment) i del Nord (un gratacels a Nova York, altres complexos enormes a Mèxic), per exemple. Fins i tot l'IESE de Barcelona deu ser ara més gran que Torreciudad, amb els edificis nous que han fet al capdamunt de l'avinguda Pearson. Si els va inaugurar el rei d'Espanya i tot, em penso!
El que no ens expliquen mai els amants de les conspiracions (que sembla que hagin inspirat el poti-poti aquell del Codi da Vinci) és què aconseguiria exactament l'Opus amb això de Barbastre. Es dóna per descomptat que "l'Opus pressiona i hi està interessat" i que "és lògic, perquè allà hi ha Torreciudad". Però jo no hi veig la lògica. Sóc tonta?
- 1. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- 3. L'Opus, a-català
- 4. I la gent de l'Opus catalana, què?
- 5. Catalunya té tota la raó
- 6. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
Que l'Església redissenyi els bisbats i segueixi fil per randa les fronteres de les províncies dibuixades per l'Estat també podria ser a canvi de res: pur possibilisme polític ("les fronteres són les que són, adaptem-nos-hi"). O potser és a canvi d'alguna cosa (els acords Espanya-Vaticà del 1979?, l'assignació tributària?), però sé gairebé amb certesa (amb més certesa que els que diuen el contrari, perquè jo he vist més documents, tots públics, que ells no han vist) que l'Opus no hi ha intervingut. Hi torno: Escrivà es va limitar a pressionar la cúria perquè no fos eliminat el bisbat els anys 40-50. Un cop aconseguit allò, ja en va tenir prou. I el 75, com deia, es va morir.
O sigui, tota la "informació actual" sobre "l'Opus barbastrenc" que ha corregut els darrers trenta anys per la banda catalana és pura invenció, creada o deduïda a partir d'uns fets (reals) de fa més de 50 anys. Jo crec, i us asseguro que sóc sincera, que als de Torreciudad els és ben igual que la seva diòcesi sigui Barbastre com Lleida, perquè això no afecta el seu funcionament. Però és que en qualsevol cas, si la seva diòcesi no fos la de Barbastre, seria la d'Osca!, no la de Lleida, que això sembla que ningú no ho tingui en compte.
Osca, no Lleida! Si hagués desaparegut Barbastre, el territori de Barbastre (el que tenia d'abans de l'annexió de la franja nostra), Torreciudad inclosa, hauria anat a parar a Osca. Aquest és l'error fatal, radical, dels autors esmentats més amunt i d'uns quants més que també han tocat el tema sense tenir prou clares les dades. Torreciudad és a la banda est del riu Cinca, certament, però aquella zona pertany a l'Aragó civilment i eclesiàsticament des de fa molts segles, no és una cosa del segle passat: la comarca del Sobrarb passà a l'Aragó l'any 1305. Per tant, no hi té res a veure Escrivà, en això, ni per tant l'Opus, que no existia. La franja superior de l'est del Cinca la va perdre Catalunya "in illo tempore". Torreciudad, doncs, com deia, si Barbastre desaparegués passaria a dependre d'una hipotètica diòcesi anomenada Osca-Barbastre-Montsó, o Osca a seques. Això sembla que no ho hagin tingut en compte, o que ho amaguin els interessats a aprofundir l'anticatalanisme del qual té tanta fama l'Opus.
Després hi ha el tema "Torreciudad com a centre de poder mundial de l'Opus", però aquesta teoria, que podia ser bona l'any 75, ara ja falla: primer perquè s'ha confirmat el que l'Opus va dir des del primer dia, que a Escrivá no l'enterrarien allà, i segon perquè ja hi ha al món instal·lacions de l'Opus més potents, molt més, que Torreciudad: a Amèrica del Sud (els complexos universitaris de l'Argentina i Xile, especialment) i del Nord (un gratacels a Nova York, altres complexos enormes a Mèxic), per exemple. Fins i tot l'IESE de Barcelona deu ser ara més gran que Torreciudad, amb els edificis nous que han fet al capdamunt de l'avinguda Pearson. Si els va inaugurar el rei d'Espanya i tot, em penso!
El que no ens expliquen mai els amants de les conspiracions (que sembla que hagin inspirat el poti-poti aquell del Codi da Vinci) és què aconseguiria exactament l'Opus amb això de Barbastre. Es dóna per descomptat que "l'Opus pressiona i hi està interessat" i que "és lògic, perquè allà hi ha Torreciudad". Però jo no hi veig la lògica. Sóc tonta?
- 1. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- 3. L'Opus, a-català
- 4. I la gent de l'Opus catalana, què?
- 5. Catalunya té tota la raó
- 6. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent - 1
1. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja. Cal dir-ho així, de manera contundent, perquè hi ha gent que diu de la mateixa manera contundent el contrari. I el contrari és fals.
Anem a pams, que ho he estudiat i he examinat amb calma les dades. Joaquim Montclús, Eugeni Casanova, Montse Macià, Jaume Gilabert, Joaquim Garriga, Anscari Mundó i d'altres que han parlat d'aquesta qüestió amb tanta seguretat tenen les mateixes dades que jo, però els falten les dades de l'altra part: mai no han volgut saber ni què diu l'Opus sobre el tema ni què diu altra gent no-Opus que els autors esmentats consideren pro-Opus simplement perquè no els dóna la raó, o, si mai s'ho miren pel damunt, ho despatxen amb un "què vols que digui aquest, si és d'ells?". O sigui, només diuen les "dades" que van a favor de la seva teoria conspiratòria; les dades que hi van en contra ni se les miren, com si no existissin. Escric el primer "dades" entre cometes perquè els autors esmentats han escrit en els seus llibres i articles suposicions tan increïbles, tan agafades amb pinces o tan directament falses que haurien de fer vergonya a qualsevol historiador seriós. No hauria estat capaç de dir-les ni Dan Brown.
Jo sí que m'ho he estudiat amb detall, des de fa anys. Perquè sóc catalana i m'interessa l'afer, perquè se'm feia difícil de creure que Escrivá i els seus es fiquessin en aquestes històries i perquè em dolia la posició del Vaticà (de no voler entrar al fons del problema) en aquesta qüestió. Aquí quan parlo de Vaticà vull dir Vaticà-estat, no Santa Seu, no autoritat religiosa del Sant Pare. Hi ha qui no distingeix aquests dos vessants, i em penso que és molt important, molt, distingir-los; els catòlics ens estalviaríem molts maldecaps: l'Estat del Vaticà no és inherent a l'Església catòlica, sinó una circumstància històrica que de moment és d'aquesta manera però demà podria ser d'una altra.
El problema que tindré aquí és d'espai, perquè és molt més difícil demostrar que una dada és falsa que no pas dir-la alegrement com a vertadera, si hi ha un públic disposat a creure qualsevol cosa que li diguin contra l'Opus sense necessitat de demostracions. Penso que aquest públic tan crèdul no és majoritari, però sí que té la majoria en molts mitjans de comunicació de dretes i d'esquerres. Una gran majoria de la gent passa de l'Opus com passa de l'Església. Ara, de la gent que coneix de primera mà l'Opus també són majoria els que no es creuen ni una paraula d'aquestes històries conspiratòries, siguin de Dan Brown o siguin dels historiadors i comentaristes esmentats abans quan parlen del paper de l'Opus en la Franja de Ponent.
Escrivà de Balaguer, nascut a Barbastre l'any 1902, va tenir interès, certament, en la conservació del bisbat de Barbastre. Però des de l'any 1915, que tota la família va haver de marxar del poble (van fugir de nit!, perquè no els veiés ningú) per uns motius econòmics que ells sempre van considerar injustos, fins als anys 70 (55 anys després!) ell no hi va tornar a posar els peus.
Sí que és veritat que sentia un cert afecte pel seu poble natal. Hi ha uns fets (cartes, peticions i gestions diverses) que estan recollits i reconeguts per l'Opus mateix, públicament, en diversos llocs: hi ha testimonis i documents en abundància (cf. Barbastro y el Beato Josemaría Escrivá, Manuel Garrido, Ayuntamiento de Barbastro, 1995). Sembla que el Vaticà volia suprimir el petit bisbat de Barbastre entre els anys 40 i 50 del segle passat (per exemple, va estar des de la guerra civil fins al 1946 sense bisbe) i alguns barbastrencs es van adreçar a l'encara jove prevere, que ja vivia a Roma i que aviat seria monsenyor, perquè fes valdre la seva encara petita influència (tot i que, per exemple, llavors eren amics amb monsenyor Montini, que després seria el papa Pau VI) per aconseguir que aquell pla no es dugués a terme. Aquells barbastrencs van fer el mateix amb altres aragonesos i espanyols no de l'Opus que vivien també a Roma i tenien relacions amb la cúria. Tot això està ben documentat.
El Vaticà, finalment, es va desdir dels seus propòsits i va garantir la continuïtat del bisbat. El mateix Pau VI es va adreçar anys després a uns pelegrins de Barbastre i va fer referència explícita a Escrivá com a fill il·lustre de la població.
Aquí, però, segons els documents, es va acabar l'assumpte. Com he dit, Escrivá s'estimava el seu poble però fins a cert punt, perquè la família es va sentir maltractada en haver d'anar-se'n d'allà, humiliada i empobrida, l'any 1915. No hi van tornar. Això també són fets demostrables.
Els de l'Opus, cap als anys 60-70, van adquirir la casa natal d'Escrivá a Barbastre, ja molt malmesa, però no amb la idea de fer-hi un museu, sinó un esplai per al jovent del poble, un cop que s'enderroqués l'edifici. I això és el que han fet. En aquell racó de la plaça del Mercado hi ha un local dirigit per les dones de l'Obra. Jo mateixa hi he estat, fa anys. No crida l'atenció, ni hi ha rètols al carrer que diguin que allà hi va néixer Escrivá. O sigui, ja es veu que no busquen mitificar res. Simplement els feia il·lusió tenir un esplai al mateix solar on havia nascut Escrivá.
Que el santuari de Torreciudad es va fer al bisbat de Barbastre? Sí, és indubtable, però no per la relació amb Barbastre ni amb el seu bisbat, sinó a causa que la família Escrivá estava molt agraïda a la Mare de Déu de Torreciudad, venerada allà des de feia segles, perquè li atribuïen la curació d'Escrivá quan era infant. Escrivá, quan li van explicar que allò estava tan abandonat, va decidir primer fer-se'n càrrec, després restaurar i ampliar l'ermita que ja hi havia i finalment fer-hi al costat un santuari enorme dedicat al culte de santa Maria i a propagar el sagrament de la reconciliació o de la confessió, que llavors (anys 60-70) començava a anar de baixa en els ambients catòlics, cosa que a Escrivá li preocupava molt.
Des del primer moment, va quedar clar que aquell santuari no era un temple per a Barbastre i les comarques veïnes, sinó per a tothom. De fet, segons asseguren allà, la majoria de la gent que hi va no són ni tan sols aragonesos. Qui se'n beneficia econòmicament, de tantes visites, no és el bisbat de Barbastre, sinó els pobles del costat i els seus comerços, que han vist com la comarca creixia i es posava de moda en els circuits del turisme religiós europeu. La nova ermita-santuari de Torreciudad es va acabar de fer i va ser inaugurada l'any 1975, el mateix any de la mort d'Escrivá.
Les relacions amb el bisbat de Barbastre en aquests 35 anys han sigut canviants: depenia del bisbe que hi havia. Hi ha hagut bisbes d'altres llocs que han visitat més vegades Torreciudad que no el mateix bisbe de Barbastre, segons les èpoques. Tot això està també documentat i publicat en els mateixos butlletins de Torreciudad i en els butlletins oficials del bisbat de Barbastre, que els historiadors esmentats abans sembla que no han tingut cap interès en consultar. Jo sí que ho he fet.
A partir d'això que he explicat, la resta d'interessos suposats de l'Opus sobre els límits de les diòcesis, sobre el museu de Lleida, etc... és pura invenció. Escrivà es va morir l'any 1975, Torreciudad es va acabar l'any 75 com un santuari internacional i amb això es va acabar "la influència de l'Opus" als bisbats aragonesos. Escrivà està enterrat a Roma i mai no hi ha hagut cap propòsit, que jo sàpiga (no consta absolutament enlloc), de portar-lo a Torreciudad, com han dit alguns dels historiadors esmentats que es faria i, abans, altres de la banda aragonesa o en general de l'espanyola, dels quals ho han copiat segurament els de la banda catalana sense preocupar-se de fer més comprovacions. Simplement, allò ja els anava bé per a la seva tesi.
En tot el que ha vingut després, inclòs l'escapçament del bisbat de Lleida dissenyat des de Madrid a partir de finals dels anys 70 i començaments dels 80, ni Escrivà ni l'Opus no hi han tingut res a veure: no hi ha cap "prova" que no tingui la seva contraprova.
El que hi havia era allò altre tan senzill i tantes vegades repetit: el propòsit espanyol de retallar o modificar els límits de les diòcesis per recloure'ls en els límits provincials. El fet que en el cas de Lleida la diòcesi veïna (i, per tant, beneficiada) fos Barbastre era una qüestió absolutament col·lateral. I qui digui el contrari ha de demostrar-ho, perquè és molt fàcil dir-ho però no n'hi ha prou amb dir-ho. També diuen des de l'altra banda (la banda espanyola) que "l'Opus català controla els bisbes de Lleida" i que a través d'ells el mateix Opus Dei està impedint que "tornin" a l'Aragó les peces del museu! No, no menteixo, no exagero: aquestes coses sobre l'Opus també es diuen a Espanya. Feu una cerca amb el Google i ho trobareu de seguida.
De fet, igual que es retalla Lleida es retalla també Tortosa, però com que per allà baix no hi ha cap Escrivá ni cap Torreciudad a ningú se li acut cap més explicació que la més senzilla: Espanya, amb Franco, abans de Franco i després de Franco, amb dictadures i amb governs democràtics de dretes i d'esquerres, vol un territori regit segons criteris provincials en tots els àmbits, també els religiosos. A Madrid no li cal cap complicitat de l'Opus per fer això. Pressiona els bisbes espanyols, pressiona el Vaticà a canvi d'altres coses i al final ho aconsegueix. Es fa i punt.
Però si fas afirmacions d'aquesta mena ("l'Opus està al darrere de tot això!") tothom t'aplaudeix, aquí i allà, perquè la gent necessita un culpable, un boc expiatori, i l'Opus és un bon culpable: té la fama que té. Les teories sobre conspiracions ocultes sempre han tingut èxit per consolar-se de la impotència.
Tot i que jo crec que en bona part la fama de mafiosa és immerescuda, pel que jo hi he vist, el que no es pot negar és que l'Opus té aquesta mala fama, com els jesuïtes tenen altres creus, per fets històrics reals, apòcrifs o mig inventats. I llavors, qualsevol cosa que diguis sobre l'Opus, si és dolenta, hi ha gent que se la creu sense necessitat de demostració. "Ah, és clar, ara s'explica tot". Jo, quan sento un historiador o una historiadora que diuen això, penso: així és com s'escriu la història?, i em passen les ganes de continuar llegint aquell/a erudit/a.
A més, avui dia és més fàcil que et faci de boc l'Opus Dei, que últimament calla bastant (i ben fet que fa) que no pas l'Església sencera, que quan s'hi torna de vegades fa por, o el govern d'Espanya, que com he dit estic convençuda que és el principal culpable de l'espoli de la Franja de Ponent. Tots i des de sempre. Però en els últims 35 anys ho són des del primer postfranquisme de la UCD i les seves suposades "reformes", passant pel PSOE de la LOAPA i pel PP digne hereu del franquisme, i fins al PSOE actual tan "constitucionalista". Sense oblidar els Reis d'Espanya.
Però és clar: acusar el govern d'Espanya o els Reis és més perillós que acusar l'Opus, que ja saps que no s'hi tornarà. És per això, principalment, que acusen l'anomenada "Obra". Perquè els fa por apuntar més amunt, no fos cas que l'Agència Tributària o algun altre ministeri els busqués les pessigolles un cop l'any. O no fos cas que l'editorial que els publica els llibres decidís de sobte que allò "no interessa". No és que no interessi, sinó que han rebut una trucada des d'un palau de Madrid. Encara que no s'expliqui gaire, això és el que ha passat en molts episodis de censura prèvia en aquest estat. Però llavors l'autor/a del llibre, que no sap o no es vol creure que hi ha hagut aquella trucada, o no s'atreveix a criticar l'autor de la trucada, s'inventa una teoria paranoica per acusar l'alcalde, el president de la Generalitat o el veí de dalt de casa, que li tenen mania.
Però hi ha moltes més dades sobre aquest assumpte, no us penseu que ja he acabat.
- 2. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- 3. L'Opus, a-català
- 4. I la gent de l'Opus catalana, què?
- 5. Catalunya té tota la raó
- 6. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja. Cal dir-ho així, de manera contundent, perquè hi ha gent que diu de la mateixa manera contundent el contrari. I el contrari és fals.
Anem a pams, que ho he estudiat i he examinat amb calma les dades. Joaquim Montclús, Eugeni Casanova, Montse Macià, Jaume Gilabert, Joaquim Garriga, Anscari Mundó i d'altres que han parlat d'aquesta qüestió amb tanta seguretat tenen les mateixes dades que jo, però els falten les dades de l'altra part: mai no han volgut saber ni què diu l'Opus sobre el tema ni què diu altra gent no-Opus que els autors esmentats consideren pro-Opus simplement perquè no els dóna la raó, o, si mai s'ho miren pel damunt, ho despatxen amb un "què vols que digui aquest, si és d'ells?". O sigui, només diuen les "dades" que van a favor de la seva teoria conspiratòria; les dades que hi van en contra ni se les miren, com si no existissin. Escric el primer "dades" entre cometes perquè els autors esmentats han escrit en els seus llibres i articles suposicions tan increïbles, tan agafades amb pinces o tan directament falses que haurien de fer vergonya a qualsevol historiador seriós. No hauria estat capaç de dir-les ni Dan Brown.
Jo sí que m'ho he estudiat amb detall, des de fa anys. Perquè sóc catalana i m'interessa l'afer, perquè se'm feia difícil de creure que Escrivá i els seus es fiquessin en aquestes històries i perquè em dolia la posició del Vaticà (de no voler entrar al fons del problema) en aquesta qüestió. Aquí quan parlo de Vaticà vull dir Vaticà-estat, no Santa Seu, no autoritat religiosa del Sant Pare. Hi ha qui no distingeix aquests dos vessants, i em penso que és molt important, molt, distingir-los; els catòlics ens estalviaríem molts maldecaps: l'Estat del Vaticà no és inherent a l'Església catòlica, sinó una circumstància històrica que de moment és d'aquesta manera però demà podria ser d'una altra.
El problema que tindré aquí és d'espai, perquè és molt més difícil demostrar que una dada és falsa que no pas dir-la alegrement com a vertadera, si hi ha un públic disposat a creure qualsevol cosa que li diguin contra l'Opus sense necessitat de demostracions. Penso que aquest públic tan crèdul no és majoritari, però sí que té la majoria en molts mitjans de comunicació de dretes i d'esquerres. Una gran majoria de la gent passa de l'Opus com passa de l'Església. Ara, de la gent que coneix de primera mà l'Opus també són majoria els que no es creuen ni una paraula d'aquestes històries conspiratòries, siguin de Dan Brown o siguin dels historiadors i comentaristes esmentats abans quan parlen del paper de l'Opus en la Franja de Ponent.
Escrivà de Balaguer, nascut a Barbastre l'any 1902, va tenir interès, certament, en la conservació del bisbat de Barbastre. Però des de l'any 1915, que tota la família va haver de marxar del poble (van fugir de nit!, perquè no els veiés ningú) per uns motius econòmics que ells sempre van considerar injustos, fins als anys 70 (55 anys després!) ell no hi va tornar a posar els peus.
Sí que és veritat que sentia un cert afecte pel seu poble natal. Hi ha uns fets (cartes, peticions i gestions diverses) que estan recollits i reconeguts per l'Opus mateix, públicament, en diversos llocs: hi ha testimonis i documents en abundància (cf. Barbastro y el Beato Josemaría Escrivá, Manuel Garrido, Ayuntamiento de Barbastro, 1995). Sembla que el Vaticà volia suprimir el petit bisbat de Barbastre entre els anys 40 i 50 del segle passat (per exemple, va estar des de la guerra civil fins al 1946 sense bisbe) i alguns barbastrencs es van adreçar a l'encara jove prevere, que ja vivia a Roma i que aviat seria monsenyor, perquè fes valdre la seva encara petita influència (tot i que, per exemple, llavors eren amics amb monsenyor Montini, que després seria el papa Pau VI) per aconseguir que aquell pla no es dugués a terme. Aquells barbastrencs van fer el mateix amb altres aragonesos i espanyols no de l'Opus que vivien també a Roma i tenien relacions amb la cúria. Tot això està ben documentat.
El Vaticà, finalment, es va desdir dels seus propòsits i va garantir la continuïtat del bisbat. El mateix Pau VI es va adreçar anys després a uns pelegrins de Barbastre i va fer referència explícita a Escrivá com a fill il·lustre de la població.
Aquí, però, segons els documents, es va acabar l'assumpte. Com he dit, Escrivá s'estimava el seu poble però fins a cert punt, perquè la família es va sentir maltractada en haver d'anar-se'n d'allà, humiliada i empobrida, l'any 1915. No hi van tornar. Això també són fets demostrables.
Els de l'Opus, cap als anys 60-70, van adquirir la casa natal d'Escrivá a Barbastre, ja molt malmesa, però no amb la idea de fer-hi un museu, sinó un esplai per al jovent del poble, un cop que s'enderroqués l'edifici. I això és el que han fet. En aquell racó de la plaça del Mercado hi ha un local dirigit per les dones de l'Obra. Jo mateixa hi he estat, fa anys. No crida l'atenció, ni hi ha rètols al carrer que diguin que allà hi va néixer Escrivá. O sigui, ja es veu que no busquen mitificar res. Simplement els feia il·lusió tenir un esplai al mateix solar on havia nascut Escrivá.
Que el santuari de Torreciudad es va fer al bisbat de Barbastre? Sí, és indubtable, però no per la relació amb Barbastre ni amb el seu bisbat, sinó a causa que la família Escrivá estava molt agraïda a la Mare de Déu de Torreciudad, venerada allà des de feia segles, perquè li atribuïen la curació d'Escrivá quan era infant. Escrivá, quan li van explicar que allò estava tan abandonat, va decidir primer fer-se'n càrrec, després restaurar i ampliar l'ermita que ja hi havia i finalment fer-hi al costat un santuari enorme dedicat al culte de santa Maria i a propagar el sagrament de la reconciliació o de la confessió, que llavors (anys 60-70) començava a anar de baixa en els ambients catòlics, cosa que a Escrivá li preocupava molt.
Des del primer moment, va quedar clar que aquell santuari no era un temple per a Barbastre i les comarques veïnes, sinó per a tothom. De fet, segons asseguren allà, la majoria de la gent que hi va no són ni tan sols aragonesos. Qui se'n beneficia econòmicament, de tantes visites, no és el bisbat de Barbastre, sinó els pobles del costat i els seus comerços, que han vist com la comarca creixia i es posava de moda en els circuits del turisme religiós europeu. La nova ermita-santuari de Torreciudad es va acabar de fer i va ser inaugurada l'any 1975, el mateix any de la mort d'Escrivá.
Les relacions amb el bisbat de Barbastre en aquests 35 anys han sigut canviants: depenia del bisbe que hi havia. Hi ha hagut bisbes d'altres llocs que han visitat més vegades Torreciudad que no el mateix bisbe de Barbastre, segons les èpoques. Tot això està també documentat i publicat en els mateixos butlletins de Torreciudad i en els butlletins oficials del bisbat de Barbastre, que els historiadors esmentats abans sembla que no han tingut cap interès en consultar. Jo sí que ho he fet.
A partir d'això que he explicat, la resta d'interessos suposats de l'Opus sobre els límits de les diòcesis, sobre el museu de Lleida, etc... és pura invenció. Escrivà es va morir l'any 1975, Torreciudad es va acabar l'any 75 com un santuari internacional i amb això es va acabar "la influència de l'Opus" als bisbats aragonesos. Escrivà està enterrat a Roma i mai no hi ha hagut cap propòsit, que jo sàpiga (no consta absolutament enlloc), de portar-lo a Torreciudad, com han dit alguns dels historiadors esmentats que es faria i, abans, altres de la banda aragonesa o en general de l'espanyola, dels quals ho han copiat segurament els de la banda catalana sense preocupar-se de fer més comprovacions. Simplement, allò ja els anava bé per a la seva tesi.
En tot el que ha vingut després, inclòs l'escapçament del bisbat de Lleida dissenyat des de Madrid a partir de finals dels anys 70 i començaments dels 80, ni Escrivà ni l'Opus no hi han tingut res a veure: no hi ha cap "prova" que no tingui la seva contraprova.
El que hi havia era allò altre tan senzill i tantes vegades repetit: el propòsit espanyol de retallar o modificar els límits de les diòcesis per recloure'ls en els límits provincials. El fet que en el cas de Lleida la diòcesi veïna (i, per tant, beneficiada) fos Barbastre era una qüestió absolutament col·lateral. I qui digui el contrari ha de demostrar-ho, perquè és molt fàcil dir-ho però no n'hi ha prou amb dir-ho. També diuen des de l'altra banda (la banda espanyola) que "l'Opus català controla els bisbes de Lleida" i que a través d'ells el mateix Opus Dei està impedint que "tornin" a l'Aragó les peces del museu! No, no menteixo, no exagero: aquestes coses sobre l'Opus també es diuen a Espanya. Feu una cerca amb el Google i ho trobareu de seguida.
De fet, igual que es retalla Lleida es retalla també Tortosa, però com que per allà baix no hi ha cap Escrivá ni cap Torreciudad a ningú se li acut cap més explicació que la més senzilla: Espanya, amb Franco, abans de Franco i després de Franco, amb dictadures i amb governs democràtics de dretes i d'esquerres, vol un territori regit segons criteris provincials en tots els àmbits, també els religiosos. A Madrid no li cal cap complicitat de l'Opus per fer això. Pressiona els bisbes espanyols, pressiona el Vaticà a canvi d'altres coses i al final ho aconsegueix. Es fa i punt.
Però si fas afirmacions d'aquesta mena ("l'Opus està al darrere de tot això!") tothom t'aplaudeix, aquí i allà, perquè la gent necessita un culpable, un boc expiatori, i l'Opus és un bon culpable: té la fama que té. Les teories sobre conspiracions ocultes sempre han tingut èxit per consolar-se de la impotència.
Tot i que jo crec que en bona part la fama de mafiosa és immerescuda, pel que jo hi he vist, el que no es pot negar és que l'Opus té aquesta mala fama, com els jesuïtes tenen altres creus, per fets històrics reals, apòcrifs o mig inventats. I llavors, qualsevol cosa que diguis sobre l'Opus, si és dolenta, hi ha gent que se la creu sense necessitat de demostració. "Ah, és clar, ara s'explica tot". Jo, quan sento un historiador o una historiadora que diuen això, penso: així és com s'escriu la història?, i em passen les ganes de continuar llegint aquell/a erudit/a.
A més, avui dia és més fàcil que et faci de boc l'Opus Dei, que últimament calla bastant (i ben fet que fa) que no pas l'Església sencera, que quan s'hi torna de vegades fa por, o el govern d'Espanya, que com he dit estic convençuda que és el principal culpable de l'espoli de la Franja de Ponent. Tots i des de sempre. Però en els últims 35 anys ho són des del primer postfranquisme de la UCD i les seves suposades "reformes", passant pel PSOE de la LOAPA i pel PP digne hereu del franquisme, i fins al PSOE actual tan "constitucionalista". Sense oblidar els Reis d'Espanya.
Però és clar: acusar el govern d'Espanya o els Reis és més perillós que acusar l'Opus, que ja saps que no s'hi tornarà. És per això, principalment, que acusen l'anomenada "Obra". Perquè els fa por apuntar més amunt, no fos cas que l'Agència Tributària o algun altre ministeri els busqués les pessigolles un cop l'any. O no fos cas que l'editorial que els publica els llibres decidís de sobte que allò "no interessa". No és que no interessi, sinó que han rebut una trucada des d'un palau de Madrid. Encara que no s'expliqui gaire, això és el que ha passat en molts episodis de censura prèvia en aquest estat. Però llavors l'autor/a del llibre, que no sap o no es vol creure que hi ha hagut aquella trucada, o no s'atreveix a criticar l'autor de la trucada, s'inventa una teoria paranoica per acusar l'alcalde, el president de la Generalitat o el veí de dalt de casa, que li tenen mania.
Però hi ha moltes més dades sobre aquest assumpte, no us penseu que ja he acabat.
- 2. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- 3. L'Opus, a-català
- 4. I la gent de l'Opus catalana, què?
- 5. Catalunya té tota la raó
- 6. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
dimecres, 10 de juny del 2009
Més sobre l’Àfrica, el papa i els preservatius
“Els dos fets que segueixen me’ls han explicat els protagonistes. En un país d’Amèrica Llatina, una metgessa, ginecòloga, premiada com la millor metge del país pel govern de la seva nació, ha dedicat part de la vida professional a impartir un programa d’educació afectiva i sexual a adolescents i joves. [...] El programa consisteix a donar a conèixer amb prou detall als joves (ells i elles) el funcionament del cos humà amb relació amb la sexualitat i amb l’afecte. [...] Impartia el seu programa en un col·legi de la capital del seu país al qual assistien les filles del ministre d’educació. Un dia, a l’entreacte d’un teatre, van coincidir el ministre i la metgessa. Va ser el ministre qui la va veure, i anà a felicitar-la: «Doctora, quina alegria veure-la! No es pot fer idea de com de contentes que estan les meves filles! Venen a casa i no paren de parlar del bonic que és el seu programa i del bé que els fa! L’enhorabona!» [...] La metgessa li digué: «També a mi m’alegra, ministre, que les seves filles estiguin tan contentes, i que vostè hagi tingut l’ocasió de veure el valor que té un programa plantejat així. Què li sembla si des del ministeri es permetés que en els col·legis públics on els pares ho demanessin –les filles del ministre estudiaven, com és natural, en un col·legi privat–, poguéssim també donar el mateix programa?» «Ah, això no, doctora! Això no pot ser! A uns quants sel’s pot educar, però al poble cal donar-li preservatius».
”Anem al segon. En aquest cas era una metgessa nord-americana, que treballava a Ghana, en un centre d’atenció primària. [...] Al centre on ella treballava, en una zona summament deprimida –em va dir–, morien cada dia nens deshidratats a causa d’una simple diarrea, per falta de sèrum fisiològic i per la ignorància de les mares. Tanmateix, el centre estava literalment ple –o potser seria millor dir «atapeït»– de caixes i caixes de preservatius que determinades companyies americanes i europees els enviaven gratis, i no sabien què fer-ne perquè ocupaven un espai al centre que no tenien i que necessitaven per a coses més urgents i més greus. [...]
”Quina visió de l’ésser humà i de la vida –i de les distintes classes d’éssers humans, i de vides humanes– s’amaga darrere aquestes històries? Qui, quins poders i quines indústries es beneficien de la despoblació de l’Àfrica i pensen ja sens dubte en els futurs beneficis de les seves immenses riqueses i reserves naturals? [...] El que se silencia és la dada –perfectament constatada– que l’ús massiu dels preservatius no ha aturat la sida a l’Àfrica, sinó que l’ha propagat. [...] I se silencia l’amargor infinita i el dolor en què viuen la immensa majoria de les que s’han cregut que «allò» era un dret, i no saben que seria molt millor que fos un pecat, perquè els pecats, tots els pecats, HI HA qui els perdona, i qui ens estima i ens abraça i ens cura. [...]
”El que el Sant Pare ha dit a l’Àfrica es, senzillament, que tenim necessitat de canviar la nostra mirada sobre la sexualitat. I també que tenim necessitat de canviar la nostra mirada sobre la malaltia i sobre els malalts. Dues veritats evidents. Abans que cap altra reflexió sobre el dret del Papa a parlar, o sobre quines coses pot o no pot dir, o ha de dir o no, el que s’imposa recordar és, SOBRETOT, QUE EL QUE HA DIT EL PAPA ÉS VERITAT. És veritat per a l’Àfrica i és veritat per a nosaltres. [...]”
(Francisco Javier Martínez, arquebisbe, La Opinión de Granada, 14 maig 2009)
Un bisbe valent, sí senyor.
Benet XVI i els condons
Més sobre el papa i els preservatius
Fins i tot els teòlegs més progres donen suport al papa sobre els preservatius
El papa hauria de dir a Berlusconi: "Silvio, utilitza preservatiu"
-----
”Anem al segon. En aquest cas era una metgessa nord-americana, que treballava a Ghana, en un centre d’atenció primària. [...] Al centre on ella treballava, en una zona summament deprimida –em va dir–, morien cada dia nens deshidratats a causa d’una simple diarrea, per falta de sèrum fisiològic i per la ignorància de les mares. Tanmateix, el centre estava literalment ple –o potser seria millor dir «atapeït»– de caixes i caixes de preservatius que determinades companyies americanes i europees els enviaven gratis, i no sabien què fer-ne perquè ocupaven un espai al centre que no tenien i que necessitaven per a coses més urgents i més greus. [...]
”Quina visió de l’ésser humà i de la vida –i de les distintes classes d’éssers humans, i de vides humanes– s’amaga darrere aquestes històries? Qui, quins poders i quines indústries es beneficien de la despoblació de l’Àfrica i pensen ja sens dubte en els futurs beneficis de les seves immenses riqueses i reserves naturals? [...] El que se silencia és la dada –perfectament constatada– que l’ús massiu dels preservatius no ha aturat la sida a l’Àfrica, sinó que l’ha propagat. [...] I se silencia l’amargor infinita i el dolor en què viuen la immensa majoria de les que s’han cregut que «allò» era un dret, i no saben que seria molt millor que fos un pecat, perquè els pecats, tots els pecats, HI HA qui els perdona, i qui ens estima i ens abraça i ens cura. [...]
”El que el Sant Pare ha dit a l’Àfrica es, senzillament, que tenim necessitat de canviar la nostra mirada sobre la sexualitat. I també que tenim necessitat de canviar la nostra mirada sobre la malaltia i sobre els malalts. Dues veritats evidents. Abans que cap altra reflexió sobre el dret del Papa a parlar, o sobre quines coses pot o no pot dir, o ha de dir o no, el que s’imposa recordar és, SOBRETOT, QUE EL QUE HA DIT EL PAPA ÉS VERITAT. És veritat per a l’Àfrica i és veritat per a nosaltres. [...]”
(Francisco Javier Martínez, arquebisbe, La Opinión de Granada, 14 maig 2009)
Un bisbe valent, sí senyor.
Benet XVI i els condons
Més sobre el papa i els preservatius
Fins i tot els teòlegs més progres donen suport al papa sobre els preservatius
El papa hauria de dir a Berlusconi: "Silvio, utilitza preservatiu"
-----
dilluns, 8 de juny del 2009
Bisbes i lingüistes
Avui tampoc parlo de l'Opus.
Ignasi Aragay entrevistava ahir a l'Avui el lingüista Joan Solà, membre de l'IEC, catedràtic de llengua de la Universitat de Barcelona, autor de la Gramàtica del català contemporani i un munt de coses més. Una autèntica patum de Catalunya, especialment de la llengua.
L'última pregunta feia així:
La Conferència Episcopal Espanyola no és un col·lectiu que em caigui gaire bé. Sé que allà dins hi ha el meu bisbe Lluís (Martínez Sistach), diluït entre tants altres. Sé que les coses de l'Església van a poc a poc i que normalment els bisbes no s'avancen als estats en els seus posicionaments polítics si no és que consideren que són causes de força major o situacions que realment clamen al cel. L'Església ha actuat moltes vegades al llarg de la història com a refugi de perseguits, sobretot quan els perseguits ho eren per causes injustes. També Catalunya, el català, els catalans com a col·lectiu nacional, han tingut protectors eclesiàstics en alguns moments de la història, però no han trobat precisament aquesta protecció gaires vegades en els eclesiàstics espanyols, i de vegades potser tampoc l'han trobat amb prou contundència per part del Vaticà justament per les influències de bisbes espanyols que han orientat malament Roma (i Roma s'ha deixat orientar, és clar). El que vull dir és que per a l'Església com a institució humana (d'aquesta església parlo aquí, no de l'Església-misteri), en general, compta molt l'statu quo polític, i en situacions conflictives no prou clares tendeix a pensar que el millor que pot fer és no intervenir, encara que aquesta no-intervenció comporti, de fet, donar suport als poderosos estats que són els que han construït aquell statu quo. I de vegades, com deia, l'Església trenca aquesta dinàmica, però no sempre ho fa. En el cas de catalunya, poques vegades, almenys de manera institucional (altra cosa són els posicionaments individuals d'un o d'un altre).
Però bé, posades aquestes premisses davant la taula (un cert distanciament respecte al col·lectiu dels bisbes espanyols, com a col·lectiu que per mi no representa l'Església, o almenys tota l'Església), dic: per què un personatge com Joan Solà pot fer perfectament una comparació (adequada, des del meu punt de vista) entre un gos i un nen sense que ningú no se li tiri al damunt i en canvi als bisbes tothom els blasma si fan exactament la mateixa comparació ("i jo?", deia un nen petit al costat d’un linx protegit) quan volen defensar la vida dels nens concebuts encara no nascuts?
Per què hi ha aquesta animadversió contra els bisbes, per què reben tants atacs de totes bandes diguin el que diguin? Per què només els aplaudim quan un d'ells es desmarca de la resta i diu el que en espanyol anomenen "una machada"... de la qual s'ha de desdir normalment l'endemà? És una pregunta, aquest "per què?", que em sembla que ens hauria de fer reflexionar a tots: a la gent que ens queixem dels bisbes, que potser hauríem d'afluixar una mica la pressió (almenys els que som catòlics) i als mateixos bisbes, que potser s'haurien de preguntar com és que hi ha encara tanta animadversió contra ells, fins i tot quan diuen coses assenyades. Potser és perquè no sempre diuen coses assenyades i llavors ja tenen tan poca credibilitat que a la gent els molesta el fet mateix que parlin "com qui té autoritat"? Potser és perquè de vegades es fiquen on no els demanen? I m'avanço a dir que jo sí que els demano que diguin la seva en qüestions de sexe, que crec que és un dels àmbits que són propis de la moral cristiana, i també en matèria de dret a la vida. Però potser podrien fer-ho de manera més sòbria, sense crits, sense manifestacions i plataformes ciutadanes on saben que les coses es polititzaran i es barrejaran amb qüestions secundàries. No creuen els senyors bisbes espanyols que haurien de mantenir un perfil més baix d'actuació pública, limitar-se a dir el que han de dir (poc i ben meditat) i dir-ho de manera més amable i menys conflictiva, amb menys soroll de fons?
Però ja dic que primer l'animadversió general amb els bisbes ens hauria de fer reflexionar a tots, a veure si és que no tenim tots plegats amb els bisbes ni la paciència ni la comprensió que tenim amb qualsevol altre col·lectiu humà del nostre entorn immediat.
El notari López Burniol, amic i assessor oficial del Partit Socialista, escriu avui mateix més o menys sobre la mateixa qüestió, vista des de la perspectiva laica:
-----
Ignasi Aragay entrevistava ahir a l'Avui el lingüista Joan Solà, membre de l'IEC, catedràtic de llengua de la Universitat de Barcelona, autor de la Gramàtica del català contemporani i un munt de coses més. Una autèntica patum de Catalunya, especialment de la llengua.
L'última pregunta feia així:
—Als joves què els diria?
—Que defensar la llengua és tan digne com qualsevol altra causa. L'altre dia sortia un dibuix d'un nen petit i un gos. El gos estava protegit perquè no sé de quina raça és. I el nen demanava: "I jo?". [Riu.] Doncs és el mateix. "I el català?". N'hi ha que ens retreuen que sempre ens queixem. No és que sempre ens estiguem queixant de la llengua, és que ens queixarem sempre, per sistema, fins que no obtinguem el que volem, fins que no ens deixin d'emprenyar.
La Conferència Episcopal Espanyola no és un col·lectiu que em caigui gaire bé. Sé que allà dins hi ha el meu bisbe Lluís (Martínez Sistach), diluït entre tants altres. Sé que les coses de l'Església van a poc a poc i que normalment els bisbes no s'avancen als estats en els seus posicionaments polítics si no és que consideren que són causes de força major o situacions que realment clamen al cel. L'Església ha actuat moltes vegades al llarg de la història com a refugi de perseguits, sobretot quan els perseguits ho eren per causes injustes. També Catalunya, el català, els catalans com a col·lectiu nacional, han tingut protectors eclesiàstics en alguns moments de la història, però no han trobat precisament aquesta protecció gaires vegades en els eclesiàstics espanyols, i de vegades potser tampoc l'han trobat amb prou contundència per part del Vaticà justament per les influències de bisbes espanyols que han orientat malament Roma (i Roma s'ha deixat orientar, és clar). El que vull dir és que per a l'Església com a institució humana (d'aquesta església parlo aquí, no de l'Església-misteri), en general, compta molt l'statu quo polític, i en situacions conflictives no prou clares tendeix a pensar que el millor que pot fer és no intervenir, encara que aquesta no-intervenció comporti, de fet, donar suport als poderosos estats que són els que han construït aquell statu quo. I de vegades, com deia, l'Església trenca aquesta dinàmica, però no sempre ho fa. En el cas de catalunya, poques vegades, almenys de manera institucional (altra cosa són els posicionaments individuals d'un o d'un altre).
Però bé, posades aquestes premisses davant la taula (un cert distanciament respecte al col·lectiu dels bisbes espanyols, com a col·lectiu que per mi no representa l'Església, o almenys tota l'Església), dic: per què un personatge com Joan Solà pot fer perfectament una comparació (adequada, des del meu punt de vista) entre un gos i un nen sense que ningú no se li tiri al damunt i en canvi als bisbes tothom els blasma si fan exactament la mateixa comparació ("i jo?", deia un nen petit al costat d’un linx protegit) quan volen defensar la vida dels nens concebuts encara no nascuts?
Per què hi ha aquesta animadversió contra els bisbes, per què reben tants atacs de totes bandes diguin el que diguin? Per què només els aplaudim quan un d'ells es desmarca de la resta i diu el que en espanyol anomenen "una machada"... de la qual s'ha de desdir normalment l'endemà? És una pregunta, aquest "per què?", que em sembla que ens hauria de fer reflexionar a tots: a la gent que ens queixem dels bisbes, que potser hauríem d'afluixar una mica la pressió (almenys els que som catòlics) i als mateixos bisbes, que potser s'haurien de preguntar com és que hi ha encara tanta animadversió contra ells, fins i tot quan diuen coses assenyades. Potser és perquè no sempre diuen coses assenyades i llavors ja tenen tan poca credibilitat que a la gent els molesta el fet mateix que parlin "com qui té autoritat"? Potser és perquè de vegades es fiquen on no els demanen? I m'avanço a dir que jo sí que els demano que diguin la seva en qüestions de sexe, que crec que és un dels àmbits que són propis de la moral cristiana, i també en matèria de dret a la vida. Però potser podrien fer-ho de manera més sòbria, sense crits, sense manifestacions i plataformes ciutadanes on saben que les coses es polititzaran i es barrejaran amb qüestions secundàries. No creuen els senyors bisbes espanyols que haurien de mantenir un perfil més baix d'actuació pública, limitar-se a dir el que han de dir (poc i ben meditat) i dir-ho de manera més amable i menys conflictiva, amb menys soroll de fons?
Però ja dic que primer l'animadversió general amb els bisbes ens hauria de fer reflexionar a tots, a veure si és que no tenim tots plegats amb els bisbes ni la paciència ni la comprensió que tenim amb qualsevol altre col·lectiu humà del nostre entorn immediat.
El notari López Burniol, amic i assessor oficial del Partit Socialista, escriu avui mateix més o menys sobre la mateixa qüestió, vista des de la perspectiva laica:
Europa: de laics i laïcistes
Juan-José López Burniol
El president Zapatero ha dit recentment que Europa «és el bressol» d’una visió laica de la societat. Estic d’acord amb ell, sempre que no entengui per laic el contrari de catòlic, cosa de la qual no estic segur del tot, ja que intueixo que usa deliberadament –més d’una vegada– aquesta contraposició barroera per atiar el seu electorat potencial amb l’estímul sempre picant de la confrontació religiosa.
La laïcitat no constitueix un sistema d’idees i creences contraposat al catolicisme o a qualsevol altra confessió religiosa, sinó que és una actitud vital o pauta de comportament que imposa una rigorosa separació entre l’àmbit de la fe i l’àmbit de la ciència, entre l’esfera de l’Església i l’esfera de l’Estat. A Déu el que és de Déu i al cèsar el que és del cèsar. Conseqüentment, la laïcitat no constitueix un repertori de dogmes i principis, ni una ideologia, ni una concepció filosòfica. La laïcitat exigeix, per contra, esperit relativitzador respecte de les creences pròpies, tolerància amb les alienes, així com una punta de soterrada i distanciada ironia per a totes, cosa que impedeix tant l’exaltació fanàtica com la visceralitat agressiva.
D’aquí es desprèn que s’ha de distingir el laic del laïcista, «terme aquest últim –escriu Claudio Magris– usat per designar una arrogància agressiva i intolerant, oposada i especular a la del clericalisme», ja que «no només el clericalisme ingerent i intolerant és el contrari d’aquesta laïcitat, sinó també la cultura o pseudocultura radicaloide i secularitzada dominant, amb una pompositat que és bastant poc laica, igual que la beateria».
És bo –més que bo: exigible– que tots els polítics siguin verdaderament laics, perquè cap d’ells es proposi –com tantes vegades en el passat– l’objectiu de canviar la mentalitat de la gent. Tant és, a aquests efectes, que siguin de dretes o d’esquerres, perquè el mal no radica en el contingut del respectiu dogma, sinó en el que significa l’intent d’imposició: la negació de la llibertat personal. Perquè, posats al mateix sac, tots els clericalismes són iguals.
(El Periódico de Catalunya, 8 de juny de 2009)
-----
divendres, 5 de juny del 2009
Homosexuals malalts
Ui, el que ha passat. Tots els gais i lesbianes pujats a la figuera. Demanen dimissions del govern Zapatero, de l'OMS, volen que dimiteixi... la realitat.
Avui mateix s'ha informat que a la VI edició de la Classificació Internacional de Malalties (CIM), revisada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i editada el mes de gener del 2008 pel Ministeri de Sanitat i Consum del molt progressista i avançat Govern del Regne d’Espanya que presideix el senyor José Luis Rodríguez Zapatero, l’homosexualitat apareix com una malaltia. Es defineix així: "Atracció sexual exclusiva o predominant per persones del mateix sexe amb o sense relació física. L’homosexualitat ha de registrar-se com a diagnòstic, es consideri o no com a trastorn mental". La definició de lesbianisme remet a la d’homosexualitat.
Aquesta guia es ven fins avui mateix a la Feria del Libro de Madrid, a l’estand oficial del ministeri que ara s’anomena de Sanitat i Política Social. Ha "denunciat els fets" una de les plataformes de gais i lesbianes de l’Estat: "Això de l'OMS és intolerable!!"
Va bé trobar-se de tant en tant aquestes "patinades" del llenguatge políticament correcte (amb la benedicció del govern socialista i de l’OMS) que deixen veure de sobte que La Veritat establerta pels polítics i els mitjans de comunicació (sempre amb la por al cos per no dir coses que puguin ser considerades homòfobes pels col·lectius professionals d'aquest gremi) no és tan clara, ni tan evident, ni tan unànime, ni tan científica. Hi ha molta gent, moltíssima, que tota la vida consideraran l’homosexualitat una malaltia, simplement perquè així els ho dicta el sentit comú, el seny català, castellà, andalús i de les quimbambes, i continuaran pensant-ho per dins diguin el que diguin per fora o estableixin el que estableixin els autoanomenats progressistes o la mateixa Organització Mundial de la Salut (quan els criden l’atenció, o sigui a partir d'avui, no pas abans). Per a una gran majoria de gent, el trastorn de l'homosexualitat és com les peces de puzle que no encaixen: una dona no encaixa amb una dona de manera natural, encara que comparteixin el mateix color blau cel (cal forçar les peces), i un home no encaixa amb un home encara que comparteixin el mateix color verd o marró (també cal forçar les peces).
Em sap greu, noi, noia, però aquesta peça no va aquí.
En aquest punt també estic molt d’acord amb l’Opus, que sempre ha vigilat, pel que sé i vaig viure, que no es colessin lesbianes en les seves files. I, si n’hi havia alguna amb aquesta tendència, que fos inactiva sexualment (com les heterosexuals solteres, per cert, sense discriminacions) i que fos conscient de patir un trastorn que havia de vigilar. I al mínim senyal d’intent de seducció, si no hi ha penediment, al carrer. Perquè les malaltes de tot tipus poden ser benvingudes a l’Opus, almenys a la meva època (i ara també n'hi ha, vull dir de persones malaltes), però no les que negaven estar malaltes i a la millor tenien un trastorn que afectava molt directament les altres, les companyes de pis o de residència. Fora, doncs, com s’hauria fet fora una nimfòmana o una cleptòmana que s’encaparressin a negar els seus vicis i alhora els practiquessin. Aquestes, fora sense contemplacions. Ajudar la gent, sí; però si pots evitar-ho no permets que s'instal·li dins de casa teva, on tothom ha de viure la castedat i les altres virtuts, una bomba. Una cosa és la comprensió amb les errades pràctiques i una altra la connivència amb la teoria malaltissa.
Si l'Església, en general, hagués actuat sempre amb aquests criteris, ens hauríem estalviat molts disgustos de capellans i monges pederastes i d'escàndols als seminaris i als convents (escàndols que escampen a tot vent, de manera cínica, els mateixos que abans s'escandalitzaven que l'Església tingués una doctrina i una praxi tan fermes i rígides sobre la qüestió).
Si un fill o una filla meva “em surt” homosexual (no ho crec, la veritat, els conec bé), l’estimaré moltíssim i no deixaré que pateixi per causa d’altres, si ho puc evitar, però li diré sempre, sempre, sempre, que està malalt/a, que necessita ajuda (ja accepto que no ajuda meva, que seria jutgessa i part, sinó d'una persona professional). I sé que segurament s'enfadarien molt amb mi si se sentissin homosexuals i jo els digués això, però tinc la convicció que al cap dels anys, potser molts i molts anys, si sobrevisquessin (els homosexuals practicants tenen una esperança de vida més curta que la mitjana), m'agrairien els esforços fets i molt probablement em donarien finalment la raó: estaven malalts, tant si només es pensaven que eren homosexuals i no ho eren (jo en dic homosexualitat induïda, potser d'origen neuròtic) com si ho eren de debò (que també estan malalts, com ho estan els paranoics). Mireu, encara que siguin estadístiques "secretes" que ningú no gosa treure a la llum pública, hi ha uns percentatges massa elevats de gais amb mare possessiva i pare absent, i de lesbianes amb pare o germà gran maltractadors, com per obviar-los i considerar-los simples coincidències.
Negar la veritat no és caritatiu, encara que ara hi ha capellans i monges que diuen que els sembla bé "que la gent triï opció sexual sempre que no facin mal a ningú". Senyor meu, senyora meva, el mal se'l fan a ells mateixos, ja que cada passa endavant dins d'aquest món és una passa endarrere en la seva salut integral.
Ara, el lobby gai, si enxampa aquest article, m'omplirà la casella de sota d'un munt de "tòpic" (i perquè no hi ha l'opció de "criminal"!). Però tinc excusa: si m'enxampen i m'acusen d'homòfoba, diré que jo em guio en aquest punt per la classificació oficial de malalties de l'OMS de l'any 2008, distribuïda pel Ministeri de Sanitat espanyol almenys fins al mes de juny de l'any 2009. Més al dia no puc estar.
-----
Avui mateix s'ha informat que a la VI edició de la Classificació Internacional de Malalties (CIM), revisada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i editada el mes de gener del 2008 pel Ministeri de Sanitat i Consum del molt progressista i avançat Govern del Regne d’Espanya que presideix el senyor José Luis Rodríguez Zapatero, l’homosexualitat apareix com una malaltia. Es defineix així: "Atracció sexual exclusiva o predominant per persones del mateix sexe amb o sense relació física. L’homosexualitat ha de registrar-se com a diagnòstic, es consideri o no com a trastorn mental". La definició de lesbianisme remet a la d’homosexualitat.
Aquesta guia es ven fins avui mateix a la Feria del Libro de Madrid, a l’estand oficial del ministeri que ara s’anomena de Sanitat i Política Social. Ha "denunciat els fets" una de les plataformes de gais i lesbianes de l’Estat: "Això de l'OMS és intolerable!!"
Va bé trobar-se de tant en tant aquestes "patinades" del llenguatge políticament correcte (amb la benedicció del govern socialista i de l’OMS) que deixen veure de sobte que La Veritat establerta pels polítics i els mitjans de comunicació (sempre amb la por al cos per no dir coses que puguin ser considerades homòfobes pels col·lectius professionals d'aquest gremi) no és tan clara, ni tan evident, ni tan unànime, ni tan científica. Hi ha molta gent, moltíssima, que tota la vida consideraran l’homosexualitat una malaltia, simplement perquè així els ho dicta el sentit comú, el seny català, castellà, andalús i de les quimbambes, i continuaran pensant-ho per dins diguin el que diguin per fora o estableixin el que estableixin els autoanomenats progressistes o la mateixa Organització Mundial de la Salut (quan els criden l’atenció, o sigui a partir d'avui, no pas abans). Per a una gran majoria de gent, el trastorn de l'homosexualitat és com les peces de puzle que no encaixen: una dona no encaixa amb una dona de manera natural, encara que comparteixin el mateix color blau cel (cal forçar les peces), i un home no encaixa amb un home encara que comparteixin el mateix color verd o marró (també cal forçar les peces).
Em sap greu, noi, noia, però aquesta peça no va aquí.
En aquest punt també estic molt d’acord amb l’Opus, que sempre ha vigilat, pel que sé i vaig viure, que no es colessin lesbianes en les seves files. I, si n’hi havia alguna amb aquesta tendència, que fos inactiva sexualment (com les heterosexuals solteres, per cert, sense discriminacions) i que fos conscient de patir un trastorn que havia de vigilar. I al mínim senyal d’intent de seducció, si no hi ha penediment, al carrer. Perquè les malaltes de tot tipus poden ser benvingudes a l’Opus, almenys a la meva època (i ara també n'hi ha, vull dir de persones malaltes), però no les que negaven estar malaltes i a la millor tenien un trastorn que afectava molt directament les altres, les companyes de pis o de residència. Fora, doncs, com s’hauria fet fora una nimfòmana o una cleptòmana que s’encaparressin a negar els seus vicis i alhora els practiquessin. Aquestes, fora sense contemplacions. Ajudar la gent, sí; però si pots evitar-ho no permets que s'instal·li dins de casa teva, on tothom ha de viure la castedat i les altres virtuts, una bomba. Una cosa és la comprensió amb les errades pràctiques i una altra la connivència amb la teoria malaltissa.
Si l'Església, en general, hagués actuat sempre amb aquests criteris, ens hauríem estalviat molts disgustos de capellans i monges pederastes i d'escàndols als seminaris i als convents (escàndols que escampen a tot vent, de manera cínica, els mateixos que abans s'escandalitzaven que l'Església tingués una doctrina i una praxi tan fermes i rígides sobre la qüestió).
Si un fill o una filla meva “em surt” homosexual (no ho crec, la veritat, els conec bé), l’estimaré moltíssim i no deixaré que pateixi per causa d’altres, si ho puc evitar, però li diré sempre, sempre, sempre, que està malalt/a, que necessita ajuda (ja accepto que no ajuda meva, que seria jutgessa i part, sinó d'una persona professional). I sé que segurament s'enfadarien molt amb mi si se sentissin homosexuals i jo els digués això, però tinc la convicció que al cap dels anys, potser molts i molts anys, si sobrevisquessin (els homosexuals practicants tenen una esperança de vida més curta que la mitjana), m'agrairien els esforços fets i molt probablement em donarien finalment la raó: estaven malalts, tant si només es pensaven que eren homosexuals i no ho eren (jo en dic homosexualitat induïda, potser d'origen neuròtic) com si ho eren de debò (que també estan malalts, com ho estan els paranoics). Mireu, encara que siguin estadístiques "secretes" que ningú no gosa treure a la llum pública, hi ha uns percentatges massa elevats de gais amb mare possessiva i pare absent, i de lesbianes amb pare o germà gran maltractadors, com per obviar-los i considerar-los simples coincidències.
Negar la veritat no és caritatiu, encara que ara hi ha capellans i monges que diuen que els sembla bé "que la gent triï opció sexual sempre que no facin mal a ningú". Senyor meu, senyora meva, el mal se'l fan a ells mateixos, ja que cada passa endavant dins d'aquest món és una passa endarrere en la seva salut integral.
Ara, el lobby gai, si enxampa aquest article, m'omplirà la casella de sota d'un munt de "tòpic" (i perquè no hi ha l'opció de "criminal"!). Però tinc excusa: si m'enxampen i m'acusen d'homòfoba, diré que jo em guio en aquest punt per la classificació oficial de malalties de l'OMS de l'any 2008, distribuïda pel Ministeri de Sanitat espanyol almenys fins al mes de juny de l'any 2009. Més al dia no puc estar.
-----
Subscriure's a:
Missatges (Atom)