"Camí", comentari de l'Evangeli

El llibre "Camí" de sant Josepmaria, tan maltractat avui pels ben pensants de la societat occidental, no deixa de ser un comentari, punt per punt, de l'Evangeli i de la sagrada escriptura. I igual com no es pot criticar la Bíblia des de coordenades d'avui, perquè no és honrat, tampoc no es pot criticar "Camí" des de la mentalitat d'avui.

A mi també hi ha punts que no m'agraden, és clar, com aquell que apel·la a la discreció de les dones, però després he descobert que l'autor es limitava a copiar justament en aquell punt un text de l'escriptura, ara no me'n recordo si era del llibre dels Proverbis. O sigui, no s'hi val a ser superficial en la crítica.

I cal tenir sempre en compte que l'autor parlava a nois, majoria universitaris, dels anys 30. I llavors era revolucionari el que deia! Per tant, no es pot dir, com fan alguns, que és una vergonya que els de l'Opus tinguin aquest llibre com a referent, i coses similars. No el tenen com a referent, pel que jo sé (i ja no ho era quan jo estava a dins, i mira que fa anys), però de fet fa servei encara a molta gent no tan enrarida ni complexa com l'opulenta i superdesenvolupada del món occidental, gent del "sud", per dir-ho així. I, d'altra banda, els de l'Opus no poden fer res per "maquillar" el text: va ser escrit així els anys 30 i així s'ha quedat. Què volen els crítics que facin els de l'Opus? Que publiquin un "Camí" censurat, "políticament correcte"? Llavors sí que hi hauria crítiques per amagar la realitat, i llavors sí que les crítiques serien justes.

Suposo que, en el futur, "Camí" sortirà en versions adaptades al llenguatge actual, o en la "versió original" però amb notes a peu de pàgina, per explicar alguna cosa del context que a mesura que passa el temps costa més de comprendre. Per cert, quan es faci això, ja avanço una idea. No he entès mai com l'autor, a Camí i en altres llibres, parla de la vocació de Mateu com un exemple que Jesús crida els seus "enmig" de la seva feina ordinària, com dient: això vol dir que els de l'Opus, com Mateu, també poden santificar-se fent de banquers. Contesto: sens dubte els de l'Opus poden santificar-se fent de banquers i fins i tot de cobradors d'impostos i altres feines similars, però no es pot al·legar com a raó per defensar aquesta idea que Jesús cridés sant Mateu quan s'hi dedicava, perquè si alguna cosa queda clara a l'evangeli és que Mateu, quan va ser cridat, va deixar immediatament la seva feina, i no consta enlloc (com sí que consta d'altres apòstols, com ara els pescadors) que s'hi tornés a dedicar. O sigui, en aquest punt Escrivá va fallar, perquè em sembla clar que la vocació de Mateu no serveix com a exemple de "crida universal" o de "crida a santificar-se en la pròpia feina", sinó com a exemple de "deixar-ho tot".
-----

L'atemptat de Navarra

He estat a la Universitat de Navarra més d'una vegada i de dues i sempre he trobat que allà hi havia un ambient una mica diferent del que et trobes en els àmbits propers a l'Opus Dei de la resta d'Espanya. Potser és per la proximitat amb Euskadi, o pel fet mateix que hi ha navarresos que pensen que haurien de partir peres amb Espanya i apuntar-se a Euskalherria, i això es deu notar.

El que volia dir és que a la Universitat de Navarra, obra corporativa de l'Opus, com diuen ells, hi ha, tant en el claustre com entre els alumnes, abertzales i fins i tot gudaris, tan abertzales i tan gudaris com ho van ser un dia els que hi van posant bombes de tant en tant (sis en encara no trenta anys). I em sembla impossible que els exgudaris que posen bombes no sàpiguen que allà dins hi ha aquesta mena de gent, dels "seus", com si diguéssim.

Dic "com ho van ser un dia" perquè els que posen bombes per matar o fer mal a gent innocent no es poden considerar ni abertzales ni gudaris, ni tan sols bascos. Són traïdors, ataquen els seus compatriotes, fereixen el poble indiscriminadament.

Jo crec que hi ha motius per voler-se separar d'Espanya i per lluitar per aconseguir-ho, però no hi ha cap motiu que justifiqui matar gent o posar bombes. Això són coses de mentalitat franquista, medieval, d'altres èpoques, no tenen cap sentit a dia d'avui. Els etarres són com el Bush entrant a sac a l'Iraq, que ja és dir.

No hi ha justificació, a la Universitat de Navarra tampoc no hi ha armes de destrucció massiva.
-----

Amb el cardenal de Toledo

(Últimament està entrant força gent al blog, provinents dels cercadors, sobretot de Google. Si escrius "Opus Dei català", aquest blog hi surt ben col·locat. Això és el que buscava: ser una alternativa a les webs oficials i a les purament insultadores o calumnioses. Ja sé que hauria de dedicar més temps al blog, però no en tinc.)

Els de l'Opus han convidat avui el cardenal de Toledo, conegut per les seves posicions polítiques extremades, a presidir una jornada de famílies a l'emblemàtic santuari de Torreciudad, a Osca. Ja suposo que no l'han convidat per les seves opinions sobre la unitat d'Espanya i companyia, però el fet cert és que per a determinats catòlics espanyols la unitat eterna de la seva pàtria és indestriable de l'ortodòxia romana, i el cardenal Cañizares és el màxim exponent d'aquest neo-nacional-catolicisme.

Quan veuran els meus amics de l'Opus Dei que així no van bé?
------

S'han acabat les escoles diferenciades

S'han acabat a Espanya, si és que volen continuar sent concertades. A partir d'ara, els governs autonòmics podran decidir no atorgar el concert als col·legis que separin nois i noies, i això afecta a casa nostra quasi exclusivament les escoles relacionades amb l'Opus Dei. Ho ha dit el Tribunal Suprem espanyol. Acaben de donar la notícia.

Fins ara, els tribunals havien avalat la constitucionalitat dels concerts amb aquestes escoles, però el govern de Castella-La Manxa ho ha plantejat de manera diferent. Ha preguntat si anava d'acord amb la llei negar-se a concertar aquestes escoles. I el Suprem ha dit que sí, que és legal negar-s'hi. O sigui, segons aquest tribunal és lícit concertar aquestes escoles, però també és lícit no concertar-les: la decisió depèn de l'autoritat responsable d'educació. No es pot invocar el dret per part dels pares, doncs, a ser concertats. Aquest dret no existeix, almenys en aquest punt, perquè xoca amb un altre dret, que és el de les autoritats educatives, que poden orientar la política educativa d'una manera o d'una altra. O sigui, les autoritats poden decidir legítimament en una "comunitat autònoma" que l'educació sigui mixta, i tothom a creure, i poden decidir que l'educació pot ser tan mixta com diferenciada en una altra "comunitat". Com que l'educació depèn de les autonomies, en la majoria del territori anomenat espanyol, cada autonomia decidirà el que vulgui. I la catalana sembla ben clarament decidida a establir l'educació mixta com a condició sine qua non perquè hi hagi concert.

Veurem què dirà el Constitucional, a on suposo que recorreran els de l'Opus, però no crec que els donin la raó. Després suposo que aniran a Estrasburg... i allà sí que és possible que els la donin.

A mi m'entristeix això pel que té de falta de respecte a la llibertat, però m'alegra perquè obligarà l'Opus Dei a replantejar la seva estratègia de les escoles: o bé es queda amb escoles exclusivament privades, o bé es retira de les escoles, com vaig dir, i deixa que els pares que vulguin, solets, les tirin endavant com a escoles mixtes, i per tant sense participació institucional de la prelatura.
------

Les autoritats militars

No tinc temps per entretindre'm aquí ara, però volia dir que vaig estar a la reunió de monsenyor Javier Echevarría, prelat de l'Opus Dei, al col·legi Viaró, dissabte passat, i haig de dir un parell o tres de coses. Si puc, més endavant en faré alguna glosa més extensa.

Una, em vaig quedar parada de la quantitat de gent jove que hi havia. Jo em pensava que la cosa anava de baixa i no, ni de lluny.

Dues, el tema del castellà no minva. Ni una sola paraula en català, ni un avemaria (mira que és fàcil dir-li al del costat: resa tu una avemaria en català, que la gent estarà contenta, doncs res). O sigui, molta gent, però m'imagino que la majoria tipus PP sector Aznar, per entendre'ns (ho dic després de sentir unes quantes converses allà).

Tres, monsenyor va pregar en públic per les autoritats militars. Sembla que ningú li ha explicat que a l'Estat espanyol no n'hi ha, d'autoritats militars (són tots funcionaris d'un ministeri, com els mestres o els metges que treballen en el sector públic), i que pregant per ells d'aquesta manera diguem-ne distingida, a més de fer "cosa" a molta gent, sembla que vulguis cridar-los a fer un pas endavant.

L'Opus és una entitat destinada a santificar el món des de dins, però n'hi ha que viuen molt fora del món. I aquí no vull culpar el bisbe Echevarría: són altres els que l'haurien d'avisar que hi ha coses tan anacròniques que el situen en un altre planeta. També sobre això vaig sentir algun comentari aïllat.
------

Tancar els col·legis de l'Opus Dei

És fort que jo ho digui perquè em considero cooperadora (i coopero amb ells i me'ls estimo), però sí, crec que és el que caldria fer, rebus sic stantibus (estant les coses com estan). Perquè la gent de l'Opus no han d'enarborar cap bandera social de cap cosa opinable, i ara, aquí a Catalunya, l'enarboren. Enarboren la bandera de les escoles separades per sexes, i això en contra del que fa tota la societat i tota l'Església. Són els únics que ho fan a Catalunya. De manera que contravenen l'esperit de l'Opus, tal com l'explicava el seu fundador. L'Opus no ha de defensar de manera corporativa res opinable. Ara ho fan, hi dediquen molts esforços.

Ja sé que l'Opus no pot acceptar que les seves escoles siguin mixtes i que això és una cosa estructural a l'Opus Dei. Però justament per això, si no pot ser que l'Opus dirigeixi escoles normals i corrents, ha de deixar de fer-ho. No té cap sentit que es dediquin a dirigir escoles de tipus gueto.

Em direu: però sense col·legis, què farà l'Opus? El que ha de fer: ser sal i llum enmig del món, en els col·legis, guarderies, escoles i instituts on tothom porta els seus fills. Fent això, a més a més, ajudarien a regenerar molts ambients infantils i juvenils dels quals ara s'han apartat, capficats en els seus col·legis, guarderies i instituts.

Hi podria haver una solució intermitja, que seria que simplement l'Opus com a tal i els seus capellans es retiressin d'aquests col·legis (és a dir, que deixessin de tenir la garantia de l'Opus Dei, ni personal ni corporativa) i que les escoles funcionessin com a escoles concertades normals i corrents, per descomptat mixtes (la majoria dels pares segur que hi estaria d'acord; si hi estan en contra és perquè la gent de l'Opus mateixa els inculca que hi han d'estar en contra), i que fossin dirigides pels equips actuals o pels que diguin els pares que teòricament (Opus Dei mitjançant) ja les dirigeixen.

Però hi torno: no té cap sentit que l'Opus Dei enarbori una bandera com la de l'escola separada, si l'Església deixa llibertat en aquesta matèria. A Catalunya, no sols deixa aquesta llibertat, sinó que tothom, absolutament tothom a l'Església, ha decidit fer el que es feia en el món laic. Escoles mixtes, amb tots els seus inconvenients (per a la gent de l'Opus, que exigeixen separació estricta de les seves activitats, i no em sembla malament) i amb tots els seus avantatges.

Ara, a més a més, la preocupació pel tema de la promiscuïtat sexual que hi pot haver en les escoles mixtes ja no ve gaire d'aquí, perquè la promiscuïtat i els problemes els pots tenir exactament iguals amb escoles on tothom sigui home o on tothom sigui dona. Han canviat les coses, en aquest punt.
------

Les que se’n van de l’Opus Dei - 2

(Les que se'n van de l'Opus Dei - 1)

Quan llegim testimonis publicats de les que se n’han anat, amb acusacions fortes, hem de tenir en compte que les que es queden molt sovint no diuen tot el que saben, per prudència o perquè no volen sumar a la pena de perdre definitivament una germana l’altra pena d’esbombar-ne els motius, que normalment són bilaterals: quan dos es barallen molt sovint tots dos en tenen la culpa. N’hi ha, de les que se’n van, que sense adonar-se s’aprofiten d’aquest cert mutisme de l’altra part (perquè en el moment que ho fan estan molt emprenyades), i volen passar comptes per greuges soferts (que poden ser ben reals), però alhora impedeixen que les puguem jutjar amb equilibri, perquè ens falta una bona part de la versió de l’altra part. I aquesta versió de l’altra part no la tindrem: només sabrem el que la primera part ens assegurarà que ha dit la segona part, però segurament no tindrem cap confirmació d’aquesta segona part. De vegades un “no puc dir res” ja és significatiu i fins i tot indiscret.

Un exemple. Si jo me n’hagués anat emprenyada amb una directora i expliqués que aquella directora, entre altres coses, m’havia acusat injustament d’intentar seduir una companya del pis, la directora, evidentment, no es defensarà mai (em sembla, vaja) airejant converses privades sobre aquestes qüestions ni dient en públic quines dades tenia ella, si és que realment m’havia acusat de lesbianisme actiu, per acusar-me d’allò.

El que vull dir és que les que es queden estan almenys teòricament més lligades que les que se’n van a l’hora de parlar de segons què.
-------

Les que se’n van de l’Opus Dei - 1

Les que se’n van sense dir res a ningú, no pensen en les que es queden? Totes les han tractat malament? Totes són dolentes? No fan amb les altres el que diuen que els han fet a elles, maltractar-les amb el seu menyspreu? Això ho vaig viure jo amb una, a qui sempre havia tractat de manera exquisida, i quan va marxar no em va dir ni mu. Després, al cap dels anys, quan em vaig trobar, com si diguéssim, en la mateixa situació que ella, un dia ens vam veure, i li vaig dir allò que m’havia sobtat i ferit. No em va demanar disculpes: va dir que en aquells dies no podia actuar de manera racional i que era natural que no estigués pels detalls. No vaig insistir dient-li que si tu vius com a germana amb dues persones més (ho dic així per simplificar: érem més colla), i una d’elles et maltracta (se suposa), no té cap sentit que te’n vagis sense dir res a la tercera: això no és un detall sinó que és substancial. En fi, que no ens vam entendre i no ens hem vist més, perquè ella continuava molt bel·ligerant (tot i que va reconèixer que no tenia res en contra meva), mentre que jo, ja ho veieu, m’ho prenc tot amb molta calma i sóc, em penso, força més equilibrada en els judicis. Potser vam viure realitats diferents, i després cadascú és com és i té la sensibilitat que té. Però jo no aconsegueixo empassar-me que no tingui cap mena de culpa, qui marxa, si se’n va sense ni acomiadar-se de les que no teníem cap culpa de la seva marxa. Ara, pobreta, no sé què se n’ha fet: fa temps que no en sé res.

Les que se'n van de l'Opus dei - 2.
------