Us recomano (i de seguida us en diré les pegues que hi trobo) un llibre diferent sobre l’Opus Dei, escrit des de dins amb una visió força menys encarcarada del que és habitual en les biografies sobre gent de l’Obra. Em refereixo a l’autobiografia d’Alfons Balcells, titulada Memòria ingènua. Està molt ben escrita i hi surten coses que no he vist enlloc més, per exemple, el paper de Raimon Panikkar en el començament de l’Opus a Catalunya, i coses d’aquestes. L’editorial és La Formiga d’Or (cosa també curiosa, no és Palabra, ni Rialp, ni EUNSA...) Balcells es va morir fa un parell d'anys i el llibre s'ha publicat després, pel que sembla, perquè ell mateix ho havia demanat al seu germà, que suposo que és supernumerari.
El problema que us deia és que, com tants altres, Balcells era un franquista de pedra picada, i lògicament defensa bastant Franco i el seu règim. Només hi ha una visió una mica allunyada del franquisme en alguns punts secundaris. Reflecteix el comportament típic de tantes famílies burgeses que van donar suport al dictador.
Jo recordo haver llegit articles de Balcells a La Vanguardia, fa anys, i tenien un estil bastant directe, poc barroc, tot i que sovint no hi estava d’acord. Ara, em sembla que superaven en bastants aspectes els que escriu ara Miró i Ardèvol sobre els mateixos temes.
En fi, continua quedant pendent una història de la gent de l’Opus que no va estar al costat dels guanyadors de la guerra.
------
