Les meves amigues de l'Opus Dei continuen parlant de "don Álvaro".
S'han parat a pensar com sona "don Álvaro" fora de l'àmbit estricte del castellà (del castellà de Castella, no pas l'espanyol de l'Amèrica Llatina) i de l'italià? Sona com "don Quijote", un tractament encarcarat, antic. O sona elitista, de "señorito" andalús o madrileny. Ja sé que en castellà sona normal, un tractament com tenim en català el de "senyor Tal" o "senyora Qual". Però com és que els meus amics i les meves amigues de l'Opus no ho "tradueixen"? Per què ho deixen en castellà?
No han pensat, a més, que quan una persona mor ja no calen tractaments? Oi que estan convençudes i convençuts que "mossèn Álvaro" (o "monsenyor Álvaro") és al cel? I jo també n'estic convençuda i fins i tot li reso l'oració alguna vegada, tot i que no m'agrada gaire com està formulada (em sembla massa complexa, com la de sant Josepmaria, tal com vaig escriure l'altre dia: es volen dir massa coses). Però encara que no fos sant, no veuen que continuar tractant una persona amb aquest títol resulta poc natural? Quin problema hi ha que li diguin "Álvaro", sense el "don", ni el "mossèn", ni el monsenyor", ni el "padre"?
I en català "Àlvar", per suposat, només faltaria. Com tots els sants i santes del món, o els candidats a ser sants o santes.
------
