Una de freda i una de calenta. Avui em voldria referir al costum que ten(i)en els de l’Opus Dei de combregar a la boca. Entenc que hi ha(via) una raó exemplar perquè això es fes així en altres temps en cerimònies públiques, i no la gent de l’Opus sinó tothom, i era per evitar que hi hagués persones malvades que s’aprofitessin de la confiança que els capellans tenen en la gent que fa cua per combregar, i utilitzessin les formes consagrades per a comèdies aberrants. És veritat, això hi ha gent que ho fa, i va bé saber-ho i no anar tant amb el lliri a la mà. Com diu no sé quin llibre de l’Escriptura o no sé quin sant, els dimonis també creuen en Déu, i se'n burlen. I hi ha desgraciats que hi creuen, i l'insulten. És la prova més clara que a l’altra vida hi ha d’haver infern, havent-hi com hi ha gent que vol anar-hi de totes totes. Déu és molt respectuós amb la llibertat de la gent.
Ara, si abans entenia que es fomentés la comunió de tothom a la boca per evitar aquests abusos en cerimònies públiques, ara no entenc dues coses: una, un cop que la raó de procurar donar exemple a altres s’ha comprovat que no funciona, perquè gairebé ningú enlloc combrega a la boca fora dels de l’Opus i quatre més, per què aquests han conservat una litúrgia pròpia en aquest punt, com si no hi hagués entre els seus militants possibilitat d’elecció? (i pel que veig sembla que és així, que continua havent-hi una norma vinculant en aquest sentit almenys quan van a missa fora de les seves cases). I dues, que encara menys veig el sentit que ho facin, si és que ho fan, quan són ells solets als seus locals. O sigui hi havia un motiu per fer-ho per donar exemple, però no sé quin sentit té que ho facin quan hi són ells sols i no hi ha el perill d’abusos que deia abans.
Ja els sento: jo recordo del meu temps allà que ens deien que era molt més “piadós” fer-ho d’aquesta manera, combregar a la boca, i jo m'ho creia perquè sí, però ara penso sincerament que això no té res a veure amb la pietat, sinó amb la desconfiança de la jerarquia (desconfiança justificada) davant els possibles abusos de possibles passavolants. Es pot ser tan o més piadós combregant amb la mà que amb la boca.
I després hi ha una raó de salut pública. A mi fa trenta anys ja em feia angúnia combregar a la boca. No era estrany que el capellà et toqués de vegades la llengua o els llavis, perquè hi ha capellans més hàbils que altres a l’hora de fer això tan difícil de posar-te una hòstia a la boca, i perquè la feligresia també tenim dies més bons que altres i a vegades costa la coordinació. I pensaves: “Si m’ha tocat la llengua, és molt possible que també l’hagi tocat a altres, abans i després que a mi.” I això em feia patir, a part que em distreia bastant de l’essència de la missa, per suposat.
I és per això que encara no entenc que els de l'Opus combreguin tots a la boca.
------
