(Les que se'n van de l'Opus Dei - 1)
Quan llegim testimonis publicats de les que se n’han anat, amb acusacions fortes, hem de tenir en compte que les que es queden molt sovint no diuen tot el que saben, per prudència o perquè no volen sumar a la pena de perdre definitivament una germana l’altra pena d’esbombar-ne els motius, que normalment són bilaterals: quan dos es barallen molt sovint tots dos en tenen la culpa. N’hi ha, de les que se’n van, que sense adonar-se s’aprofiten d’aquest cert mutisme de l’altra part (perquè en el moment que ho fan estan molt emprenyades), i volen passar comptes per greuges soferts (que poden ser ben reals), però alhora impedeixen que les puguem jutjar amb equilibri, perquè ens falta una bona part de la versió de l’altra part. I aquesta versió de l’altra part no la tindrem: només sabrem el que la primera part ens assegurarà que ha dit la segona part, però segurament no tindrem cap confirmació d’aquesta segona part. De vegades un “no puc dir res” ja és significatiu i fins i tot indiscret.
Un exemple. Si jo me n’hagués anat emprenyada amb una directora i expliqués que aquella directora, entre altres coses, m’havia acusat injustament d’intentar seduir una companya del pis, la directora, evidentment, no es defensarà mai (em sembla, vaja) airejant converses privades sobre aquestes qüestions ni dient en públic quines dades tenia ella, si és que realment m’havia acusat de lesbianisme actiu, per acusar-me d’allò.
El que vull dir és que les que es queden estan almenys teòricament més lligades que les que se’n van a l’hora de parlar de segons què.
-------
