Els anys que vaig passar a l'Opus Dei em van fer agafar gust per la teologia. Llegeixo coses, pico d'aquí i d'allà, repasso la Bíblia i llavors reflexiono. Últimament he estat pensant en “el fill de l’home”. Per què Jesús deia sempre que era “el fill de l’home”? No era evident?
Era evident, en efecte, mentre Jesús va viure com un noi, com un jove més, a Natzaret. Però un cop que va començar a protagonitzar miracles, aparicions i fets extraordinaris, per a la mentalitat de l’època suposo que devia ser difícil d’acceptar que aquella persona fos un home normal. O almenys era fàcil que molts comencessin a pensar que no podia ser un home normal. Encara més, el testimoni de la seva mare (discret però conegut en la primera comunitat cristiana) assegurava que no havia estat concebut per cap home. Era molt senzill, doncs, que la gent pensés que era Déu i prou, que era “el fill de Déu” i prou, o que era almenys “un Déu”.
De fet, això és el que va passar. La gran majoria dels problemes que va tenir l’Església naixent van ser per la convicció de molts que Jesús en realitat no era un home, sinó que era només Déu, el fill de Déu, fet present en un cos amb aparença d’home que en realitat no era home. Com si fos un Déu-àngel, més o menys. El gnosticisme i tants altres errors doctrinals que van afectar l’Església dels primers temps vénen d’aquí.
També és veritat que de tant en tant, i sobretot ara, en els dos darrers segles, s’ha posat en dubte la divinitat de Jesús en àmbits autoanomenats cristians (jo crec que no ho són, no ho poden ser si diuen això), però aquesta posició penso que només es pot defensar carregant-se els evangelis, carregant-se la història, carregant-se els testimonis directes i convertint-los en mites, carregant-se per tant la fe.
A més, després de la resurrecció i l’ascensió (els miracles definitius per creure en Jesús-Déu), Jesús ja “no podria demostrar” mai més la seva humanitat als homes, com ho va fer per exemple els últims dies, demanant-los fins i tot menjar per fer-los veure que era home. També Déu, sí, però això ja no calia que ho digués ell, ja ho deia tothom (els creients): “Senyor meu i Déu meu”, exclama sant Tomàs quan el veu ressuscitat. Un cop ascendit al cel, deia, Jesús-Déu podria fer miracles, podria aparèixer-se, podria parlar als homes, però tot el que fes seria vist sempre pels qui hi creguessin com a manifestacions de la divinitat, no de la humanitat.
O sigui, Jesús necessitava dedicar tots els anys de la seva vida, els anys de la vida oculta i els de la vida pública, a “demostrar” a tothom que era un home veritable. Durant la vida oculta, com he dit, no calien demostracions: excepte als més pròxims (la seva mare, que en coneixia la concepció miraculosa, i el seu pare legal, sant Josep), era evident a tothom que Jesús era un home com qualsevol altre. Però durant la vida pública, quan Jesús comença a “actuar”, a “fer i a ensenyar”, el que es traslluïa del que deia i sobretot del que feia és que era Déu: ressuscita morts, guareix paralítics, fa que els cecs de naixement hi vegin. I finalment, després de mort ell mateix, també ressuscita i se'n puja al cel. Només podien dubtar de la seva divinitat els que no l'haguessin conegut. Però en canvi sí que molts dels que l'havien conegut podrien dubtar de la seva humanitat.
No era, però, un Déu vindicatiu ni reivindicador de la seva dignitat, tal com els dirigents de l’època es pensaven que havia de ser Déu. Jesús no va fer cap miracle per al seu profit propi, ni tan sols quan li asseguraven explícitament que fent això o allò demostraria davant de tothom el seu poder. Les seves actuacions eren altruistes, feia favors als més senzills, justament als que no reclamaven cap mena de demostració perquè sense demostracions ja creien en ell i el volien adorar com a Déu veritable.
Per dir-ho ras i curt, Déu tindrà sempre la possibilitat de mostrar-se com a Déu, perquè és Déu i serà sempre Déu. Encara que es mostrés com a home, seria un home miraculós, que va néixer fa 2.000 anys; per tant, hauria de ser Déu per continuar vivint. O sigui va esgotar en els seus 33 anys de vida (o els que fossin) la possibilitat de mostrar-se com a ésser humà, perquè com a ésser humà la seva vida terrenal es va acabar fa 2.000 anys. Qualsevol aparició de l’Home-Déu només abonaria la tesi de la divinitat, perquè la humanitat és finita i si es manifestés ara només podria ser gràcies a la divinitat. No sé si s'entén el que vull dir.
És per això que va dir sempre que ell era “fill d’home”... encara que cap home hagués intervingut per fer-lo néixer. Només una dona. Jesús era “fill d’home” però “l’home” (ésser humà) del qual era fill era una dona, la seva mare Maria. A veure si en prenen nota algunes persones que veuen només masclisme en la religió cristiana. Ho haveu sentit? Per als cristians i les cristianes, Jesús era “fill d’home” exclusivament per una dona. Una dona era la dipositària de tota l'herència humana fins aquell moment i de tota la humanitat que vindria després. Una dona tota sola representava “l’home”.
En resum, Jesús parlava com a Déu i, Déu com era, la seva “preocupació” era que el reconeguessin també com a home. Després, qui examinés amb els testimonis de la seva vida tot el que havia fet i dit Jesús, ja conclouria que aquell home era també Déu.
Els teòlegs aporten tota mena d’altres arguments sobre la transcendència de la denominació “fill de l’home” en el context bíblic i en el context del judaisme de l’època, però penso que el criteri que s’ha empescat aquesta teòloga que signa això no està del tot malament. A mi almenys em serveix com a argument raonable. I és meu, o almenys no l'he llegit abans enlloc.
-----
