De vegades s'equivocava, sí, fins i tot interpretant l'evangeli, com ja vaig dir a propòsit del llibre Camí i a propòsit del mateix papa de Roma.
I llavors, tot i que els errors són evidents, veus com els meus amics i amigues de l'Opus el defensen sempre, de manera absoluta, com si no hagués comès cap error en la seva vida, i reprodueixen tots els seus textos sense ni un bri d'autocrítica, com si tot el que va dir i escriure fos vàlid per a tots els temps, com si tot fos incontrovertible.
No: es va equivocar. Ja ho vaig dir, entre altres, a propòsit del marquesat de Peralta, i en aquest cas, com en altres, a Escrivà li faltava context, perspectiva històrica i fins i tot tal vegada capacitat operativa de consultar-ho a algú que li pogués dir que no. Llegint les seves biografies de vegades fa l'efecte com si només parlés amb gent que li deia que sí. Segur que no era així, però les biografies pequen massa d'hagiografia. No hi ha cap biografia d'Escrivá, per exemple, que parli de Pérez-Tenessa, i algun dia n'hauran de parlar, no? No per defensar-lo ni per atacar-lo, sinó per explicar la història, simplement com van anar les coses, de la manera més objectiva possible.
En això d'equivocar-se i de, passats els anys, voler reblar el clau i no fer marxa enrera de cap manera, crec que hi va tenir un paper molt important Àlvar del Portillo, el seu successor. Amb tota la seva bona voluntat, va voler protegir-lo de totes totes, volent impedir de qualsevol manera que ningú posés en dubte no sols la seva rectitud d'intenció, sinó també el seu encert. Tal com explicava les coses el seu fidel deixeble i escuder Àlvar (sigui dit amb tot el respecte: estic segur que el qui els de l'Opus anomenen "don Álvaro" és ben sant) sembla que el fundador no s'equivocava mai, sinó que, segons com, vist des de tal perspectiva o des d'aquest punt de vista, en realitat...
Però sí, es va equivocar. Més d'una vegada, i de dues, i de tres...
I no passa res: tots els sants s'han equivocat, començant per sant Pere i sant Pau. El que fa gran a un ésser humà, a un home o a una dona, no és que no s'equivoqui, perquè això és humà, justament, sinó que sàpiga rectificar. I estic bastant segura que Escrivà va saber rectificar sempre que se'n va adonar o sempre que li van fer adonar que s'havia equivocat. El problema que deia abans és que, potser per respecte, algunes vegades l'havien d'haver avisat que s'equivocava i no ho van fer.
Per tant, els de l'Opus Dei farien bé, per exemple, de no sacralitzar tot el que va dir i fer sant Josepmaria. Els de l'Opus no han de ser fanàtics ni de l'Opus. Ho va dir més d'una vegada ell mateix, el seu fundador. I per tant els seus fills no han de ser fanàtics ni del seu pare.
Jo diria que sant Josepmaria s'horroritzaria, de vegades, veient algun dels seus escrits, alguna de les afirmacions que va fer en determinats contextos molt concrets, reproduïts en lletra impresa, de vegades lletra grossa i tot, quaranta o cinquanta anys després, sense matisos ni peus de pàgina, sense explicacions al marge, com si el temps no hagués passat i com si les coses dites en un context determinat no necessitessin cap contextualització quan es repeteixen. Contextualització que de vegades vol dir simplement callar, deixar d'explicar allò, perquè caldria massa temps i massa rotllo per posar-ho en context.
Com diu aquell punt de Camí, "no posar 'en berlina' els teus superiors". Doncs això. Gent de l'Opus, amigues meves, no poseu en ridícul el vostre pare, sant Josepmaria.
Per no caure en aquest parany, cal que els de l'Opus que es cuiden d'aquestes coses siguin gent de món, que sàpiguen en quin ambient i en quina direcció es belluga la humanitat, la cultura moderna, diguem-ne, "bona" (o almenys indiferent). I aquí tenim un problema, perquè pot passar que moltes directores de l'Opus (dels directors dels homes no ho sé, perquè no els conec, però m'imagino que deu ser semblant) s'eternitzin en el càrrec i no mantinguin una feina exterior. Si és així, si estan sempre en les seves assessories i les seves delegacions i els seus consells locals, perden el món de vista. I encara que hi hagi renovació, si és d'una en una o de dues en dues, la majoria que ja eren a la direcció des de fa temps imposen la visió "realista" i "experimentada" a les que acaben d'arribar potser amb idees noves. I llavors no hi ha renovació veritable.
Això, ja ho sé, passa en totes les empreses i institucions. Per això crec que caldria de tant en tant una bona sacsejada, fer net de tot plegat: canviar de dalt a baix l'assessoria o la delegació i "tornar a començar". No caure en el burocratisme i la inèrcia de les coses sabudes. Oi que estem parlant d'una cosa sobrenatural? Doncs ànim, que no passa res i hi guanyareu molt.
Però tot això ja és un altre problema. Ja en parlarem un altre dia.
------
