El primer que deu cridar l’atenció a molta gent és que explica que va estar 23 anys a l’Opus, 18 dels quals com a capellà. O sigui, es va fer capellà quan només portava 5 anys a l’Opus Dei. Devia ser molt jovenet. No em sorprèn, perquè sé que fa molts anys les coses anaven d’aquesta manera, i fins i tot més de pressa. José Luis Múzquiz, un dels tres primers capellans, també va ordenar-se només 4 o 5 anys després de fer-se de l’Opus, i alguns altres encara amb menys temps.
Diu després que li apassiona escoltar els que no comparteixen les seves creences (que no sé quines són exactament, perquè no les explica). A mi també m’apassiona, però sempre que hi hagi alguna afinitat o alguna amistat amb aquella persona, perquè si no a la segona vegada em penso que ja no tindria paciència d’escoltar-la més i li diria que deixéssim aquell assumpte de banda. Però jo no sóc psicòloga. No hi ha res a dir.
I llavors diu que “no vull ser un més dels que se’n van anar i van criticar l’Obra en calent. Jo valoro les coses positives, no sols les negatives”. En això coincidim 100%.
Però tot seguit diu:
Tengo la ilusa pretensión de hacer reflexionar y mejorar la praxis de la Obra, que no veo que se armonice bien con su carisma original.
I aquí, en aquest intent de conversió dels altres, ja el veig una mica messiànic (espero que els que em llegiu no tingueu aquesta impressió de mi) i poc coherent amb allò que deia ell mateix abans d'escoltar els que no pensen com ell. Se li veu bona voluntat, però sembla que vulgui captar adeptes de l’Opus a favor de les seves tesis. No havíem quedat, senyor Rosal, que a vostè l’apassionava “escoltar a qui no comparteix les meves creences”? Com va això? Els vol escoltar però alhora els vol convertir?
Després explica:
Cuando Juan Pablo II nombró a Ratzinger prefecto para la Doctrina de la Fe, tuvieron que modificar corriendo la clasificación a algunos libros de Ratzinger que antes habían considerado "peligrosos"
I aquí ja m'enfado, perquè no és noble i em penso que no és cert. Li preguntaria: com ho sap això vostè? Vostè ja no era de l’Opus, no? O sigui que ha anat seguint de prop les coses que se suposa que feia l’Opus, però com que només podia fer aquest seguiment a partir del que li deien alguns detractors i no podia contrastar les informacions que li donaven, ha arribat a muntar una pel·lícula d’un sol color. Com fan uns quants exopusdeistes més, que no són ni molt menys la majoria, decidits a venjar-se com sigui, al preu que sigui.
Però és que a més vas a la web www.almudi.org, on l'Opus té penjades públicament les classificacions de llibres que Rosal i alguns altres diuen que són tan secretes (a mi, com a "cooperadora", em van passar l'enllaç fa ja un temps i no em van dir que havia de ser "discreta", o sigui que és de domini públic), i allà et trobes que alguns llibres de Ratzinger, ara mateix, l'any 2010, estan classificats així: "Sin inconvenientes, aunque puede no resultar adecuado para lectores más jóvenes." O sigui, la mateixa classificació, segurament, que diu Rosal que els de l'Opus van anar "corriendo" a canviar. Ja dic que no n'estic segura perquè jo quan era de l'Opus no em va interessar llegir res del teòleg Ratzinger (no sabia ni qui era), però sí que reconec en les fitxes actuals penjades a internet el mateix tipus de llenguatge de les fitxes de cartulina que hi havia quan jo era de l'Opus. Per tant, jo diria que són les mateixes.
Senyor Rosal, em penso que algú l'ha enganyat: l'Opus no ha anat "corriendo" a canviar res, sinó que continua considerant que determinades obres de Ratzinger, per molt ortodoxes que siguin, no són adequades per a lectors joves sense prou formació teològica. I ho diu públicament, ho pot comprovar vostè mateix i qui sigui que l'hagi informat.
Vist això, vostè, quaranta anys després de deixar-ho córrer, diu que la seva visió és desapassionada, que no es deixa portar per primeres impressions? I no és capaç de fer una simple comprovació com aquesta?
Diu també:
Los numerarios y agregados hacíamos votos de celibato, obediencia y pobreza...
I per què no explica que això era perquè la Santa Seu ens obligava a fer-ho –les numeràries, les numeràries auxiliars i les oblates o agregades també ho fèiem–, i no perquè fos un requisit propi de l’Opus? Allò era necessari com a requisit canònic, però "no ens interessa", t'ho deien sempre. I vostè, si "sap" allò dels llibres de Ratzinger (o sigui, si s'ha informat del que ha passat a l'Opus després de marxar vostè), hauria de saber també perfectament que quan es va poder es va eliminar aquell requisit, si no m'equivoco l'any 1982, amb la prelatura.
És que parla de coses de fa trenta anys! És com explicar Espanya aturant-se l’any 1975. No ho veu, que és absurd? Som al 2010, senyor Rosal. No pot fer una crítica a l’Opus actual?
Li haig de dir una cosa: jo també sóc exmembre de l’Opus, però crec que, sense ser psicòloga, ho porto millor, perquè vostè quaranta anys després parla com un nòvio abandonat que no ha sortit del trauma... i que necessita algú que l’ajudi d’una manera que no sigui la típica de que “tota la culpa és dels altres!” Vostè no té res de què penedir-se pel que fa a la seva relació amb l'Opus i amb el fet de penjar la sotana? Ho pregunto perquè no diu res d'això. Totes les culpes són de l'Opus, que "va canviar"?
Tampoc no explica tota la veritat sobre com es va viure a l'Opus el Concili Vaticà II. Com pot dir que a l'Opus no va caure bé el Concili si va ser l'editorial Mundo Cristiano la primera o de les primeres en publicar els documents oficials del Concili? "Frutos del Concilio", encara me'n recordo. El que no agradava a l'Opus era un determinat ambient periodístic que es va crear al voltant del concili, com si allò fos el final dels 10 manaments i dels 7 sagraments, el final de l'Església... Això mateix, per cert, ho ha denunciat Ratzinger unes quantes vegades, abans i després de ser papa: que una cosa era el concili i una altra determinat ambient mediàtic que es va crear amb el concili. Ambient de liberalització total, de fer neteja de tot l'anterior, d'oblidar-se dels manaments (començant pel sisè) i dels sagraments (començant per la confessió, com es deia aleshores), ambient que en bona part va desembocar en tot això tan trist que després ha passat amb el tema de la sexualitat. S'explicaven les coses com si ja no fos pecat deixar-se portar pels instints, tant a soles com amb altres... D'això ja n'he parlat aquí prou.
Tot això no vol dir que no hi hagi motius per criticar l’Opus. N’hi ha, però vostè explica els de sempre, els dels llibres de Moncada, Moreno, Ynfante i companyia, i amaga, com sempre fan aquests, una part de la veritat.
I quan vostè vol dir coses "positives" sobre l'Opus... són polítiques! I a més de fa cinquanta anys:
Algunos ministros miembros del Opus Dei ayudaron a incorporarnos a las democracias europeas, como Navarro Rubio y Ullastres. Otros, como Calvo Serer y Fontán, fundadores del diario Madrid, fueron sancionados por pedir libertades democráticas.
Jo diria que Rosal, si diu tot això sincerament i no el traïciona la memòria, no va saber mai on s’havia ficat. Es devia pensar que l’Opus era com una mena d’Acció Catòlica més moderna o com un grup de pressió amb interessos político-religiosos diversos i molts tentacles per tocar totes les tecles. El que caldria que critiqués Rosal i altres com ell és justament que l’any 2010, a dins mateix de l’Opus, encara hi ha alguna gent tota cofoia que parla i escriu, com Rosal aquí, sobre “la modernització d’Espanya feta per la gent de l’Opus en el temps de Franco”. Si Rosal denunciés: “Els que diuen això no saben què és l’Opus” jo l’aplaudiria. Però resulta que és ell mateix el qui ho diu! O sigui, descriu l’Opus segons esquemes deformats, franquistes, nacionalcatòlics o, com a màxim, possibilistes (allò de que el fi justifica els mitjans). Aplaudeix l'Opus per motius que no tenen res a veure amb l'Opus, com altres ataquen l'Opus per motius que no tenen res a veure amb l'Opus, sinó amb l'època, el país, les circumstàncies, l'Església del moment, el context...
Si volen ajudar l’Opus des de fora, si us plau, diguin sempre tota la veritat i ajustin-se als fets i als contextos. Jo procuro fer-ho, perquè encara crec que fa falta i encara hi tinc una mica d’esperança. I no pretenc modificar l'Opus ni canviar-li coses essencials, pobra de mi, només em queixo d'algunes coses secundàries, culturals, que arrosseguen des de temps immemorials i que amb el pas del temps haurien hagut de canviar (com alguns trets de nacionalisme espanyolista). En canvi, Rosal sembla que vulgui anar encara més enrere. Escolti'm, si ho veu tan clar, per què no funda vostè alguna altra cosa, a veure si li va bé?
Amb ajudes com la de Rosal no avançarem.
NOTA: em renyen (aquest cop gens amablement, per cert) dient-me que l'entrevista de La Vanguardia no fa justícia al llibre, perquè el llibre gairebé no parla de l'Opus. Hi estic d'acord, segurament és així. Però és el títol del llibre ("Naufragio y rescate de un proyecto vital. Testimonio de un ex cura del Opus Dei") el que ha portat el periodista a centrar l'entrevista en el tema Opus. Jo parlava de l'entrevista, no del llibre i ni tan sols de Rosal, a qui no conec. Si els amics i admiradors de Rosal no volien que l'entrevista o les ressenyes del llibre es centressin en el tema Opus ho tenien molt fàcil: havien d'haver convençut Rosal perquè l'Opus no sortís al títol del llibre.
-------
