Ahir era l'aniversari de l'Opus Dei (2 d'octubre de 1928). Felicitats a totes i tots els de l'Opus que em llegiu!
Avui, però, no parlaré de l'Opus sinó del pecat original i del baptisme.
Per mi, el pecat original és l’opció vital de pecar que tots tenim quan naixem. No sé si és plenament correcte segons la doctrina catòlica, però a mi m'agrada explicar-ho així. És com si Déu ens hagués preguntat a tots, al mateix temps que ens donava la llibertat de fer el que volguéssim, si comptem amb ell o no comptem amb ell per encaminar la nostra vida. El fet de batejar-se, que esborra aquest “pecat original”, és dir-li a Déu, d’entrada, que volem comptar amb ell.
Després evidentment farem el que voldrem, sobretot perquè la majoria dels cristians haurem estat batejats abans de l’ús de raó (tot i que aquesta proporció, abans gairebé abassegadora, va minvant de dia en dia). Per tant, quan arribem a l’edat en què podem decidir, decidim. Però el fet d’haver volgut comptar amb Déu en un primer moment, per decisió personal o delegada, m’imagino que fa que les nostres equivocacions posteriors i els nostres rebuigs a Déu siguin vistos per Déu mateix com actituds i rebel·lions provisionals.
Déu té la porta oberta per a tothom, sempre, batejats i no batejats, però els batejats sortim a la cursa de la vida, o la reprenem, amb un avantatge immerescut (com el de qui té salut al costat de qui no en té), un avantatge que sens dubte es pot malmetre molt fàcilment perquè al capdavall la nostra relació final amb Déu només dependrà de cadascú de nosaltres. Aquest avantatge no vol dir predestinació, ni molt menys, perquè el factor clau continua sent per a tots, creients i no creients, practicants o no practicants, la llibertat de cadascú.
Hi ha molt de misteri, aquí al darrere. I és que la religió, sense misteri, ja no podria ser cosa de Déu, sinó creació nostra.
Jo ho veig així. I, com deia l’Anna Maria en aquell programa de TV3 sobre l’Opus, fa un munt d’anys, “a mi m’ajuda”.
------
