Ignasi Aragay entrevistava ahir a l'Avui el lingüista Joan Solà, membre de l'IEC, catedràtic de llengua de la Universitat de Barcelona, autor de la Gramàtica del català contemporani i un munt de coses més. Una autèntica patum de Catalunya, especialment de la llengua.
L'última pregunta feia així:
—Als joves què els diria?
—Que defensar la llengua és tan digne com qualsevol altra causa. L'altre dia sortia un dibuix d'un nen petit i un gos. El gos estava protegit perquè no sé de quina raça és. I el nen demanava: "I jo?". [Riu.] Doncs és el mateix. "I el català?". N'hi ha que ens retreuen que sempre ens queixem. No és que sempre ens estiguem queixant de la llengua, és que ens queixarem sempre, per sistema, fins que no obtinguem el que volem, fins que no ens deixin d'emprenyar.
La Conferència Episcopal Espanyola no és un col·lectiu que em caigui gaire bé. Sé que allà dins hi ha el meu bisbe Lluís (Martínez Sistach), diluït entre tants altres. Sé que les coses de l'Església van a poc a poc i que normalment els bisbes no s'avancen als estats en els seus posicionaments polítics si no és que consideren que són causes de força major o situacions que realment clamen al cel. L'Església ha actuat moltes vegades al llarg de la història com a refugi de perseguits, sobretot quan els perseguits ho eren per causes injustes. També Catalunya, el català, els catalans com a col·lectiu nacional, han tingut protectors eclesiàstics en alguns moments de la història, però no han trobat precisament aquesta protecció gaires vegades en els eclesiàstics espanyols, i de vegades potser tampoc l'han trobat amb prou contundència per part del Vaticà justament per les influències de bisbes espanyols que han orientat malament Roma (i Roma s'ha deixat orientar, és clar). El que vull dir és que per a l'Església com a institució humana (d'aquesta església parlo aquí, no de l'Església-misteri), en general, compta molt l'statu quo polític, i en situacions conflictives no prou clares tendeix a pensar que el millor que pot fer és no intervenir, encara que aquesta no-intervenció comporti, de fet, donar suport als poderosos estats que són els que han construït aquell statu quo. I de vegades, com deia, l'Església trenca aquesta dinàmica, però no sempre ho fa. En el cas de catalunya, poques vegades, almenys de manera institucional (altra cosa són els posicionaments individuals d'un o d'un altre).
Però bé, posades aquestes premisses davant la taula (un cert distanciament respecte al col·lectiu dels bisbes espanyols, com a col·lectiu que per mi no representa l'Església, o almenys tota l'Església), dic: per què un personatge com Joan Solà pot fer perfectament una comparació (adequada, des del meu punt de vista) entre un gos i un nen sense que ningú no se li tiri al damunt i en canvi als bisbes tothom els blasma si fan exactament la mateixa comparació ("i jo?", deia un nen petit al costat d’un linx protegit) quan volen defensar la vida dels nens concebuts encara no nascuts?
Per què hi ha aquesta animadversió contra els bisbes, per què reben tants atacs de totes bandes diguin el que diguin? Per què només els aplaudim quan un d'ells es desmarca de la resta i diu el que en espanyol anomenen "una machada"... de la qual s'ha de desdir normalment l'endemà? És una pregunta, aquest "per què?", que em sembla que ens hauria de fer reflexionar a tots: a la gent que ens queixem dels bisbes, que potser hauríem d'afluixar una mica la pressió (almenys els que som catòlics) i als mateixos bisbes, que potser s'haurien de preguntar com és que hi ha encara tanta animadversió contra ells, fins i tot quan diuen coses assenyades. Potser és perquè no sempre diuen coses assenyades i llavors ja tenen tan poca credibilitat que a la gent els molesta el fet mateix que parlin "com qui té autoritat"? Potser és perquè de vegades es fiquen on no els demanen? I m'avanço a dir que jo sí que els demano que diguin la seva en qüestions de sexe, que crec que és un dels àmbits que són propis de la moral cristiana, i també en matèria de dret a la vida. Però potser podrien fer-ho de manera més sòbria, sense crits, sense manifestacions i plataformes ciutadanes on saben que les coses es polititzaran i es barrejaran amb qüestions secundàries. No creuen els senyors bisbes espanyols que haurien de mantenir un perfil més baix d'actuació pública, limitar-se a dir el que han de dir (poc i ben meditat) i dir-ho de manera més amable i menys conflictiva, amb menys soroll de fons?
Però ja dic que primer l'animadversió general amb els bisbes ens hauria de fer reflexionar a tots, a veure si és que no tenim tots plegats amb els bisbes ni la paciència ni la comprensió que tenim amb qualsevol altre col·lectiu humà del nostre entorn immediat.
El notari López Burniol, amic i assessor oficial del Partit Socialista, escriu avui mateix més o menys sobre la mateixa qüestió, vista des de la perspectiva laica:
Europa: de laics i laïcistes
Juan-José López Burniol
El president Zapatero ha dit recentment que Europa «és el bressol» d’una visió laica de la societat. Estic d’acord amb ell, sempre que no entengui per laic el contrari de catòlic, cosa de la qual no estic segur del tot, ja que intueixo que usa deliberadament –més d’una vegada– aquesta contraposició barroera per atiar el seu electorat potencial amb l’estímul sempre picant de la confrontació religiosa.
La laïcitat no constitueix un sistema d’idees i creences contraposat al catolicisme o a qualsevol altra confessió religiosa, sinó que és una actitud vital o pauta de comportament que imposa una rigorosa separació entre l’àmbit de la fe i l’àmbit de la ciència, entre l’esfera de l’Església i l’esfera de l’Estat. A Déu el que és de Déu i al cèsar el que és del cèsar. Conseqüentment, la laïcitat no constitueix un repertori de dogmes i principis, ni una ideologia, ni una concepció filosòfica. La laïcitat exigeix, per contra, esperit relativitzador respecte de les creences pròpies, tolerància amb les alienes, així com una punta de soterrada i distanciada ironia per a totes, cosa que impedeix tant l’exaltació fanàtica com la visceralitat agressiva.
D’aquí es desprèn que s’ha de distingir el laic del laïcista, «terme aquest últim –escriu Claudio Magris– usat per designar una arrogància agressiva i intolerant, oposada i especular a la del clericalisme», ja que «no només el clericalisme ingerent i intolerant és el contrari d’aquesta laïcitat, sinó també la cultura o pseudocultura radicaloide i secularitzada dominant, amb una pompositat que és bastant poc laica, igual que la beateria».
És bo –més que bo: exigible– que tots els polítics siguin verdaderament laics, perquè cap d’ells es proposi –com tantes vegades en el passat– l’objectiu de canviar la mentalitat de la gent. Tant és, a aquests efectes, que siguin de dretes o d’esquerres, perquè el mal no radica en el contingut del respectiu dogma, sinó en el que significa l’intent d’imposició: la negació de la llibertat personal. Perquè, posats al mateix sac, tots els clericalismes són iguals.
(El Periódico de Catalunya, 8 de juny de 2009)
-----
