Ui, el que ha passat. Tots els gais i lesbianes pujats a la figuera. Demanen dimissions del govern Zapatero, de l'OMS, volen que dimiteixi... la realitat.
Avui mateix s'ha informat que a la VI edició de la Classificació Internacional de Malalties (CIM), revisada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i editada el mes de gener del 2008 pel Ministeri de Sanitat i Consum del molt progressista i avançat Govern del Regne d’Espanya que presideix el senyor José Luis Rodríguez Zapatero, l’homosexualitat apareix com una malaltia. Es defineix així: "Atracció sexual exclusiva o predominant per persones del mateix sexe amb o sense relació física. L’homosexualitat ha de registrar-se com a diagnòstic, es consideri o no com a trastorn mental". La definició de lesbianisme remet a la d’homosexualitat.
Aquesta guia es ven fins avui mateix a la Feria del Libro de Madrid, a l’estand oficial del ministeri que ara s’anomena de Sanitat i Política Social. Ha "denunciat els fets" una de les plataformes de gais i lesbianes de l’Estat: "Això de l'OMS és intolerable!!"
Va bé trobar-se de tant en tant aquestes "patinades" del llenguatge políticament correcte (amb la benedicció del govern socialista i de l’OMS) que deixen veure de sobte que La Veritat establerta pels polítics i els mitjans de comunicació (sempre amb la por al cos per no dir coses que puguin ser considerades homòfobes pels col·lectius professionals d'aquest gremi) no és tan clara, ni tan evident, ni tan unànime, ni tan científica. Hi ha molta gent, moltíssima, que tota la vida consideraran l’homosexualitat una malaltia, simplement perquè així els ho dicta el sentit comú, el seny català, castellà, andalús i de les quimbambes, i continuaran pensant-ho per dins diguin el que diguin per fora o estableixin el que estableixin els autoanomenats progressistes o la mateixa Organització Mundial de la Salut (quan els criden l’atenció, o sigui a partir d'avui, no pas abans). Per a una gran majoria de gent, el trastorn de l'homosexualitat és com les peces de puzle que no encaixen: una dona no encaixa amb una dona de manera natural, encara que comparteixin el mateix color blau cel (cal forçar les peces), i un home no encaixa amb un home encara que comparteixin el mateix color verd o marró (també cal forçar les peces).
Em sap greu, noi, noia, però aquesta peça no va aquí.
En aquest punt també estic molt d’acord amb l’Opus, que sempre ha vigilat, pel que sé i vaig viure, que no es colessin lesbianes en les seves files. I, si n’hi havia alguna amb aquesta tendència, que fos inactiva sexualment (com les heterosexuals solteres, per cert, sense discriminacions) i que fos conscient de patir un trastorn que havia de vigilar. I al mínim senyal d’intent de seducció, si no hi ha penediment, al carrer. Perquè les malaltes de tot tipus poden ser benvingudes a l’Opus, almenys a la meva època (i ara també n'hi ha, vull dir de persones malaltes), però no les que negaven estar malaltes i a la millor tenien un trastorn que afectava molt directament les altres, les companyes de pis o de residència. Fora, doncs, com s’hauria fet fora una nimfòmana o una cleptòmana que s’encaparressin a negar els seus vicis i alhora els practiquessin. Aquestes, fora sense contemplacions. Ajudar la gent, sí; però si pots evitar-ho no permets que s'instal·li dins de casa teva, on tothom ha de viure la castedat i les altres virtuts, una bomba. Una cosa és la comprensió amb les errades pràctiques i una altra la connivència amb la teoria malaltissa.
Si l'Església, en general, hagués actuat sempre amb aquests criteris, ens hauríem estalviat molts disgustos de capellans i monges pederastes i d'escàndols als seminaris i als convents (escàndols que escampen a tot vent, de manera cínica, els mateixos que abans s'escandalitzaven que l'Església tingués una doctrina i una praxi tan fermes i rígides sobre la qüestió).
Si un fill o una filla meva “em surt” homosexual (no ho crec, la veritat, els conec bé), l’estimaré moltíssim i no deixaré que pateixi per causa d’altres, si ho puc evitar, però li diré sempre, sempre, sempre, que està malalt/a, que necessita ajuda (ja accepto que no ajuda meva, que seria jutgessa i part, sinó d'una persona professional). I sé que segurament s'enfadarien molt amb mi si se sentissin homosexuals i jo els digués això, però tinc la convicció que al cap dels anys, potser molts i molts anys, si sobrevisquessin (els homosexuals practicants tenen una esperança de vida més curta que la mitjana), m'agrairien els esforços fets i molt probablement em donarien finalment la raó: estaven malalts, tant si només es pensaven que eren homosexuals i no ho eren (jo en dic homosexualitat induïda, potser d'origen neuròtic) com si ho eren de debò (que també estan malalts, com ho estan els paranoics). Mireu, encara que siguin estadístiques "secretes" que ningú no gosa treure a la llum pública, hi ha uns percentatges massa elevats de gais amb mare possessiva i pare absent, i de lesbianes amb pare o germà gran maltractadors, com per obviar-los i considerar-los simples coincidències.
Negar la veritat no és caritatiu, encara que ara hi ha capellans i monges que diuen que els sembla bé "que la gent triï opció sexual sempre que no facin mal a ningú". Senyor meu, senyora meva, el mal se'l fan a ells mateixos, ja que cada passa endavant dins d'aquest món és una passa endarrere en la seva salut integral.
Ara, el lobby gai, si enxampa aquest article, m'omplirà la casella de sota d'un munt de "tòpic" (i perquè no hi ha l'opció de "criminal"!). Però tinc excusa: si m'enxampen i m'acusen d'homòfoba, diré que jo em guio en aquest punt per la classificació oficial de malalties de l'OMS de l'any 2008, distribuïda pel Ministeri de Sanitat espanyol almenys fins al mes de juny de l'any 2009. Més al dia no puc estar.
-----
