Jordi Petit: "L'Opus Dei em va induir a mortificar-me amb un cilici"Qualsevol que conegui el funcionament de l’Opus i el dels salesians sap que això no va poder ser així de cap manera, i encara menys en aquells anys. L’Opus no anava per les escoles dels religiosos proposant revisions de vida. Allò ho feien els salesians mateixos o altres religiosos, no l’Opus, que prou feina tenia amb les seves escoles. I tothom sap que les de l’Opus, quan et proposaven que utilitzessis un cilici, era de les anomenades "cintes" -les monges a les quals ho anaves a comprar en deien d'aquesta manera, "cintes"- que et posaves a la cama i no al braç i que només molestava, no feia mal de veritat. Almenys a mi no em va fer mai mal, ni feria la pell, ni coses d’aquestes. Era una mena de recordatori per no oblidar-te que Jesucrist havia patit per tu a la creu podent-ho evitar. Tu també podies evitar el cilici (la "cinta" de cama), però usant-la et senties més propera a la passió. I allò de les xapes d'ampolla és la primera vegada que ho sento. Havia sentit a parlar de posar-se cigrons a les sabates (no ho deien els de l'Opus, ho deien en altres àmbits cristians de l'època), però de xapes mai.
Encara visiblement emocionat per la mort de la seva mare diumenge passat, Jordi Petit, destacat activista a favor dels drets dels homosexuals i Creu de Sant Jordi de la Generalitat, va treure ahir forces d'on va poder per «revelar un secret» que el paralitzava.
-Quan anava a l'escola, als Salesians de Rocafort, 42, un dia van arribar els guies espirituals dels grups de revisió de vida de l'Opus Dei. Després de confessar-los la meva homosexualitat, em van induir a mortificar-me amb cilici als braços i xapes d'ampolles dins de les sabates perquè em fessin mal els peus al caminar. Llavors jo tenia 13 anys [era el 1967], i vaig estar diversos mesos expiant el que segons ells era el meu pecat.
-¿No els ho va dir als seus pares?
-No m'hi vaig atrevir. Dir-los allò significava haver de revelar-los el meu secret, la meva homosexualitat. A més, no volia que se sentissin culpables per haver-me portat a aquell col·legi. Per això tampoc l'hi vaig comentar mai, ni molts anys després, a la meva mare. Per això no ho he anunciat públicament fins que ella ha mort. Quan veien que movia el braç amb dificultat, jo els deia que me l'havia torçat o que m'havia donat un cop.
-¿Com el va afectar aquell dolor?
-Aquesta mena de situacions deixen una empremta terrible en qualsevol adolescent, et destrossen l'autoestima. El que jo em pregunto ara és quants nens van haver de passar per això durant el franquisme i si aquestes situacions encara es donen en l'actualitat en alguns centres religiosos. En aquella època, a una amiga meva també la van induir a mortificar-se amb cilici. En el seu cas, ¡per la salvació de Cuba! (El Periódico de Catalunya, 4 de novembre del 2010)
Però també l’Opus és culpable d’això, fins i tot del que feien (o diu el senyor Petit que feien) els salesians. Així s’escriu la història, sigui la de la Franja de Ponent, sigui la de la visita del Papa o sigui la de la repressió de l’homosexualitat.
------
