A la pel·lícula “Camino” potser no hi ha grans mentides (sí que n’hi ha de petites, que el director col·loca com a exigència del guió, perquè li encaixi tot), però tot plegat és una caricatura cruel. És impossible que hi hagi cap família així, és impossible que hi hagi hagut cap història com aquesta. Tens la sensació com si un marcià que veu per primer cop un partit de futbol te’l descriu. Es notaria que no entén les regles del joc, que no sap per què l’home que fa de jutge entre els dos equips de tant en tant atura el joc sense que hi hagi cap agressió. El marcià no entendria per què de vegades, encara que entri la pilota dins d’aquells tres pals, el punt no val (si bé això ni jo mateixa ho entenc de vegades, tot i ser una mica aficionada al futbol). I llavors la mateixa descripció no pot amagar la frustració, el desengany i fins i tot la irritació del marcià, per no entendre el que passa en aquell terreny de joc. Per descriure amb una mica d’objectivitat una realitat cal acostar-s’hi amb més respecte, amb humilitat. La pel·lícula està feta comptant només com a testimonis amb antics jugadors de futbol ressentits amb el joc, ressentits perquè van quedar lesionats, perquè mai van entendre les regles o perquè ells en realitat volien jugar a bàsquet i els seus pares els van apuntar de molt petits al futbol base. I llavors contemplen el joc posant de manifest les contradiccions d'aquest esport, les seves mancances i la seva violència intrínseca. “Que no ho veieu, que un joc que es juga amb els peus és impossible que no acabi a puntades?” No menteixen del tot, però amaguen una part important de la realitat; que, és veritat, potser no resulta fàcil de filmar, de descriure amb una càmera, tot i que altres directors ho hagin fet. El primer testimoni de la germana Molins (dic el primer perquè després s'ha fet amiga de Fesser i s'ha desdit), la monja que va escriure la primera biografia de la nena protagonista (és un testimoni que podeu trobar a YouTube, cercant Alexia González Barros) és prou significatiu.
La descripció d’una institució humana i per tant complexa com l’Opus Dei no es pot ventilar amb quatre ratlles, amb un esbós ràpid, amb una descripció epidèrmica i sentimental. Fesser no ha captat el fons de l’assumpte i, potser inconscientment, ha fet trampa. No nego, però, la possibilitat que hi hagués una bona voluntat inicial bàsica, en encetar el projecte. Però em penso que després es va obsedir amb el seu projecte en blanc i negre i no va ser capaç d’incloure-hi els matisos que haurien calgut.
Per a molts catòlics que no som de l'Opus seria molt còmode dir, davant d'aquesta història, que és problema d'ells (de l'Opus), que ja s'ho faran, que són massa extremats, etc. Però no, en bona part la crítica que fa "Camino" és a la doctrina i a l'Església catòliques. I encara diria que els punts més precisos de la crítica són contra el catolicisme, no (específicament) contra l'Opus Dei. I en canvi hi ha molts detallets sobre l'Opus que són discutibles i, des del meu punt de vista, no generalitzables a tot membre de l'Opus Dei. Són les crítiques parcials que entén només la gent "introduïda", els exmembres o exsimpatitzants rebotats, són crítiques que la majoria de la gent segurament es mira perplexa, i les accepta acríticament.
Criticar l'Opus té més glamur que criticar el catolicisme, perquè si critiques l'Opus Dei saps que de seguida tindràs uns quants catòlics (de nom) al teu costat que t'aplaudiran les crítiques. A criticar l'Opus s'hi apunta sempre més gent.
Però el tema estrella de la pel·lícula és criticar i burlar-se d'un punt clau del catolicisme: trobar un valor al sofriment quan no es pot fer res més per evitar-lo. O acompanyar el dolor inevitable amb una acceptació voluntària, en solidaritat amb la passió de Jesucrist. Fesser, amb evident mala fe, adorna aquesta actitud amb un suposat agraïment a Déu per part de la família, com si la família i els capellans que l'envolten estiguessin molt satisfets de la malaltia de la nena i només pensessin en com treure-li rendiment. Aquesta és l'altra gran mentida de Fesser: ell sap que no va ser així, però llavors, quan li ho retreuen, diu que "podria haver estat així" o que "la seva història, en els detalls, no és un retrat exacte". I tot seguit torna enrere i diu que ell fa una crítica noble a l'Opus, i que l'Opus no l'ha sabut aprofitar per rectificar. Increïble.
"És una pel·lícula!", es defensa Fesser, com si no ho sabéssim i ens hagués d'obrir els ulls, com si no veiéssim el seu constant doble joc: per una banda, es presenta com a crític "valent"; per l'altra, davant les crítiques per la poca consistència de la tesi que defensa, es presenta com a simple fabulador. Doncs l'altra gran mentida de la pel·lícula és presentar la nena que tothom qui la va conèixer considerava una gran creient com una il·luminada que en realitat només pensava en el seu xicot (un amor platònic, un noi al qual gairebé no coneixia) i en el teatre al qual era tan aficionada. Llavors quan ella parlava de "Jesús" (enmig d'un sofriment bestial, anorreador, mortal) diu Fesser que en realitat s'adreçava a aquell xicot que havia conegut un dia; i quan parlava de "l'obra" (invenció de Fesser, perquè al llibre ella no parla de "l'obra") es referia a "l'obra de teatre" però els que l'envolten pensen, "és clar", que parla de "l'obra de Déu", de l'Opus Dei, perquè aquesta és la història que ens vol col·locar el director: que la família només pensava, enmig d'aquells patiments horribles de la filla i germana, en com aprofitar de cara a l'Opus la seva mort inexorable.
Pornogràficament increïble. Llàstima, Fesser, que els fets desmenteixin la realitat. Perquè la família va posar en mans d'una monja que no tenia ni té res a veure amb l'Opus la història de la nena, i va ser la monja la que va "explotar" (en el bon sentit, almenys fins ara) la seva vida amb edicions i més edicions del seu llibre, a partir del qual ell ha fet la pel·lícula. És aquest el llibre que s'ha reeditat ara amb gran soroll mediàtic, no pas el que, efectivament, va escriure anys després un capellà de l'Opus que havia conegut Alexia a l'hospital on va morir (i que sembla que ha estat l'origen de tot plegat, la "gran manipulació de l'Opus"; jo pregunto: aquell capellà no tenia dret a escriure el seu testimoni personal sobre la nena?).
Curiosament, però, sembla que la monja s'ha apuntat després a les tesis de Javier Fesser, tot i que ella és la primera que sap que la història de Fesser és una gran manipulació de la història que ella havia escrit. Però la dona resol el conflicte dient, com Fesser: "No, és que és una pel·lícula". Déu n'hi do: diuen que l'infern és empedrat de bones intencions. Això és només una frase feta, no vull cap mal a la monja, però es veu que ara ella, un cop convertida a la causa de Fesser, es dedica a anar pels mitjans de comunicació per donar credibilitat a la pel·lícula. No he vist aquestes últimes entrevistes, quan les vegi ja en parlaré. Però de moment em sembla sospitós que de les primeres entrevistes d'ella, que eren bàsicament crítiques amb la pel·lícula, els mitjans generals no en fessin cap cas i despatxessin el que deia llavors la bona dona amb allò de "ja se sap, què voleu que digui una monja?" i després, quan ella ha començat a defensar "la història tan bonica de Fesser", ara sí, la convidin a anar a tot arreu.
I escriu això una que sap de què parla perquè va ser durant uns quants anys numerària de l’Opus i ho va deixar córrer. Ho repeteixo de tant en tant perquè quedi clar que no m'encega la passió opusdeista quan defenso l'Opus Dei.
-----
