Tot el que he escrit fins ara no respon a cap pla predeterminat. Només volia dir per endavant quins són els punts que crec que l’Obra ha de revisar, des del meu punt de vista (suposo que tan respectable com qualsevol altre, ni més ni menys) i llavors ja estaré preparada per anar parlant d’altres coses de l’Opus, generalment per defensar-les, perquè crec que en línies generals, i especialment pel que fa al seu servei a l’Església i fins i tot a l’aportació social, s’ho mereixen. Ho crec sincerament.
Però deixeu-me dir una última cosa sobre el tema del castellà. No explicaré aquí gaires coses sobre la meva vida personal perquè almenys de moment no vull que sapigueu qui sóc, però sí que us puc dir que un fill d’uns amics íntims també bastant pròxims a l’Opus va anar una bona temporada a un esplai de l’Obra de Barcelona, i després a un altre, i se’n va desenganyar per motius diguem-ne político-lingüístics. Segons la criatura, només s’hi parlava castellà. Jo mateixa ho he comprovat personalment un parell de vegades que he anat a reunions que hi feien per a pares, a les quals els meus amics em van convidar. L’ambient en general era absolutament castellanista, amb allò típic de dir de tant en tant una paraula en català per fer veure que valoren molt “el sano regionalismo”, tot bastant pepero, gairebé franquista. A mi em sap molt greu, que això sigui així. I això que era un local de nois, que jo em pensava que eren una mica més oberts...!
Ja sé que una flor no fa estiu, però crec que els i les dirigents de l’Opus Dei a Catalunya haurien de vigilar l’ambient sociològic que es pot crear en els seus centres juvenils. Perquè ja no dic res dels esplais de noies de Barcelona... La mateixa paraula "esplai" ja els fa riure... Elles van a "un club"! Un club!! Però saben aquestes xiquetes el que vol dir "un club" avui en dia?!
-----
