Sembla que de moment navego tota sola per aquest mar de blogs. Tinc la certesa que ja m’acabaran trobant, jo no penso fer res. Els cercadors d’internet ja faran la feina, “Opus Dei” és un tag que es repeteix molt sovint a les cerques. De tota manera, potser un dia d’aquests dic alguna cosa al blog del madrileny que tinc enllaçat aquí a la dreta, més que res perquè si té lectors catalans sàpiguen que no tot l’Opus bloguer s’acaba a Madrid. A Madrid, per desgràcia, s’hi acaben bastantes coses en aquest Estat, i també bastantes coses de l’Opus (aquesta serà segurament una crítica recurrent en mig de l’apologia general), però amb aquest blog meu aspiro que hi hagi un lloc obert i sa on, sense fanatismes de cap mena (i us asseguro que he vist fanàtics molt més desllorigats antiopus que intraopus), es pugui parlar tranquil·lament de l’Obra en català.
Les meves credencials. He sigut de l’Opus força anys. Per això tinc informació de primera mà. Ho vaig deixar córrer per culpa meva, ho reconec. Potser un dia ho explico amb més detall (però no gaires detalls, perquè no vull que m’identifiqueu, almenys de moment). Vistos tots els pros i contres, a dins s’hi estava força bé. La gent té defectes com en qualsevol família. Després, passat el temps, em vaig plantejar jo soleta de tornar-hi com a supernumerària, però fins ara no m’he vist amb cor de fer el pas, potser en part per la qüestió nacional que deia abans: l’Opus, sobretot a l'Estat espanyol (i per tant a Catalunya), és molt nacionalista castellà, mira molt a Madrid, i això no m’ho acabo d’empassar. De fet, ja va ser una cosa que m’emprenyava quan hi era dins. Però a diferència d’unes quantes rebotades i rebotats que corren pel món, i que fan tant soroll, jo i la majoria d’ex-Opus, almenys la immensa majoria que jo conec, tenen una bona impressió global de l’Opus Dei i de la seva gent. De vegades han hagut de passar un tràngol, el mateix que passa qui es divorcia o qui penja els hàbits, que totes les culpes són de l’altre, però després el seny s’imposa. Si la majoria dels ex érem a la plaça de Sant Pere de Roma a la canonització. Jo n’hi vaig veure milers!
Ah, no em dic Txell, és un pseudònim. El nom que vaig posar quan me'l demanaven, a l'obrir el blog, va ser Meritxell Bonaigua. A qui no li faci gràcia, que s'aguanti.
------
