A veure si rectifica algú

Publicava ahir el diari Avui:

El català predominarà en la visita de Benet XVI

Serà la llengua vehicular en la consagració de la Sagrada Família, retransmesa a tot el món

També serà la llengua principal en la visita a l'obra Nen Déu

La visita del sant pare a Barcelona tindrà el català com a llengua vehicular. El català és la llengua que guiarà la missa de la consagració de la Sagrada Família, l'acte més important de la seva visita, que veuran milions de persones de tot el món per televisió. També és la llengua en què es faran la majoria de pregàries, en què estaran escrites les dues lectures (la primera, Lectura del llibre de Nehemies, i la segona, Lectura de la primera carta de Sant Pau als cristians de Corint) i en què es cantaran la majoria de cançons, entre les quals, el Virolai, i Crec en un Déu, la cançó popular de Mossèn Romeu. No obstant això –en aquest acte de la Sagrada Família la litúrgia mana–, es faran moltes parts en llatí, entre els quals, algunes oracions, com ara la de la dedicació i l'eucaristia. Tot i que no està confirmat, se suposa que també serà en llatí l' homilia del Sant Pare. El castellà, això sí, és la llengua que es farà servir per llegir l'Evangeli. El català també és la llengua principal que el papa farà servir durant la visita privada a l'obra Nen Déu, en què, entre altres coses, resarà el parenostre. (Mireia Rourera, Avui, 29 d’octubre de 2010)

Espero que tots i totes els que durant setmanes han estat dient i repetint que la visita del papa a Barcelona el proper dia 7 seria una manifestació d’espanyolisme ranci “perquè estava controlada per la Conferència Episcopal Espanyola i pel Vaticà, dominats per l’Opus” ara facin alguna de les següents coses:

1. Admetre que s’havien equivocat o que s’ho havien inventat tot.
2. Admetre que l’Opus no té tant poder.
3. Admetre que alguna cosa està canviant en la visió del Vaticà, o dels bisbes espanyols, o de l’Opus, o de tots plegats sobre el fet català.
4. Admetre que els bisbes catalans (entre els quals n’hi ha almenys un de l’Opus, per cert) han marcat un gol al Vaticà, a la Conferència Episcopal, a l'Opus o a tothom al mateix temps.

Però em temo que ningú ni farà res d'això, perquè com ja vaig explicar, l'Opus és un "bon culpable" de qualsevol pecat que se li vulgui atribuir i sempre "queda bé" tirar-li pedres (tothom ho accepta com a cosa normal), sigui amb raó o sigui (com en aquest cas, jo diria) sense.

És clar que si l'Opus s'esforcés una mica més en la seva catalanitat a Catalunya (o en la seva no espanyolitat, millor dit) els ho posaria més difícil.
------

Visita de Benet XVI a Barcelona

Em sembla que és una bona notícia que per fi els catòlics i els no catòlics sapiguem quanta gent hi ha darrere dels d’Església Plural, que no paren de fer comunicats i d’aparèixer a la premsa i a la tele com els representants autèntics dels cristians de base. Semblen com els d’aquell partit polític que sempre diu que defensen el que preocupa a la gent... i després no treuen ni un deu per cent de diputats al Parlament. A l’Església catòlica no hi ha eleccions generals, però el dia 7 de novembre potser sabrem quants són finalment els crítics amb el papa, o almenys quants són comparativament amb els cristians que ells anomenen “ortodoxos”, “de dretes” o fins i tot “alienats”. Han decidit que faran una manifestació per “reivindicar un canvi del model de govern de l'Església catòlica que resti poder a la cúria i al mateix pontífex”.

Deia el diari l’altre dia:

L'entitat considera que el viatge de Joseph Ratzinger és una ocasió propícia per qüestionar la idoneïtat del model organitzatiu de l'Església i l'autoritat del seu màxim responsable, que gaudeix d'«una potestat plena, suprema i universal, que sempre pot exercir lliurement». Església Plural propugna una reflexió «al voltant dels mecanismes d'elecció del Papa, el rol de la cúria i la funció tant de nuncis com de cardenals», entre altres qüestions, perquè, segons el seu parer, la realitat eclesial ve determinada per «la personalitat del Papa» i fins i tot per la cúria, «que en ocasions condiciona de manera alarmant les decisions papals. L'entitat vol debatre sobre la visita d'un pontífex que «ha superat de llarg l'edat de jubilació de la resta dels bisbes (que es retiren a l'arribar als 75 anys), que ostenta un poder absolut i absolutista, es manifesta contrari al reconeixement dels drets de les dones en plena igualtat amb els dels homes i persegueix implacablement la dissidència i les expressions de pluralitat interna». Així mateix, té la intenció de denunciar «la impossibilitat de qüestionar les actuacions del Papa» sense «ser demonitzats, perseguits i comminats a deixar l'Església». El papat, conclou, «no és un fet inamovible i inqüestionable». (El Periódico de Catalunya, 4 d’octubre de 2010)

No deixa de ser sorprenent, en qualsevol cas, que es queixin del poder «absolut i absolutista» del papa («una potestat plena, suprema i universal que sempre pot exercir lliurement», es lamenten) i que al mateix temps es queixin de que la cúria «en ocasions condiciona de manera alarmant les decisions papals». En fi, ells sabran el que volen i a qui beneficien.

Que quedi clar que jo no sóc de les que aniran corrents i emocionades a la missa papal, tot i que als d’Església Plural els dec semblar ortodoxa, de dretes, alienada i més coses (alguna vegada m'ho han dit). A mi les multituds m’atabalen i per estar “prop del papa” no em cal estar-hi físicament a prop. Aniré a missa aquell dia, això segur perquè és diumenge, però a missa de parròquia, i pregaré pel papa, per tots els catòlics, pels bisbes i capellans, per les meves amigues i amics de l’Opus, pels meus amics i amigues d’Església Plural i per tothom, sigui cristià o no, per tots i totes igualment, fins i tot pels Ateus de Catalunya, pels de la Lliga de la Laïcitat i pels del Front d’Alliberament Gai i Lesbià. La veritat és que tinc amics i amigues ateus, laïcistes i homosexuals, tot i que segurament no se senten gaire ben representats per aquests col·lectius, perquè els ateus, laïcistes i homosexuals que conec estimen la llibertat i per tant respecten la que tenen els catòlics per manifestar-se. Però en fi, jo pregaré per tothom.

Això de resar per tothom, de saber demanar perdó i de saber perdonar ho vaig aprendre a l’Opus i ho conservo. De fet, és una de les bases del cristianisme: “perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors”. Potser els d'Església Plural haurien de meditar en aquest punt, si troben tans defectes en el papat i en els bisbes. El Parenostre no diu “així com nosaltres denunciem”, sinó “així com nosaltres perdonem”.

Potser sí que el dia 7 sortiré al carrer per veure passar el papa, això encara no ho he decidit. Però no cridaré ni aplaudiré, no és lo meu. Suposo que m’agradarà poder pensar que he vist de prop del papa. Jo penso que no és papolatria, o com es digui. Mira que em queia malament Ratzinger quan el van escollir, em semblava la pitjor opció, i ara el veig amb més carinyo. Coses que passen, potser el fet d’intentar ser catòlica conseqüent m’hi porta. En qualsevol cas, el papa és el representant d’una cosa molt important per a mi, és el successor de Pere, l’apòstol a qui Jesús va dir que sobre aquell Pere ell edificaria la seva assemblea. L’assemblea, amb més o menys encert, continua edificada sobre el seu successor, sigui qui sigui i malgrat el que diguin els d'Església Plural. Per tant, d’una manera espiritual, veure passar Benet XVI pel carrer és com veure passar Pere. I és això el que em fa una certa il·lusió. Sense exagerar.

Entre aquests d’Església Plural i els de Sant Egidi, evidentment, per dir-ne uns que també són crítics amb l'establishment però alhora discrets, i que treballen molt (he pogut comprovar-ho personalment), les meves preferències són clares.

Els de Sant Egidi, per exemple, sense tanta cridòria al darrere, tenen un tracte cordial amb el papa i amb la cúria romana i les cúries de tot el món, els fan saber el que pensen i els comuniquen les seves inquietuds, i sempre s’han sentit escoltats i ben tractats. Això diuen, sense segones. I al mateix temps, fan una tasca immensa d’atenció social i de mediació internacional. Quedaríeu parats de les coses que fa l’Església arreu del món, i també al Vaticà, perquè els de Sant Egidi han dit, han aconsellat, han suggerit... I no crec que ningú pugui acusar els de Sant Egidi de carques.

Lògicament, els de Sant Egidi no han demanat que les dones siguin capellanes, perquè saben que no seria una petició encertada, si anem a les arrels i estudiem els fets històrics. Jesús, que no tenia cap mena de prejudicis envers les dones (al contrari), va escollir només homes per fer aquell paper. Paper de servei, per cert, que els d’Església Plural i altres (també alguns de l’Església oficial, que també és plural), quan en parlen sembla que sempre ho facin com si fos un paper de poder.

No dic que les dones no puguem tenir més pes a l’Església, que això sí, però sense cap necessitat que aquest pes passi per un sagrament que Jesús va dissenyar com a sagrament d’home per representar-lo a ell (Jesús, l’encarnació de Déu, no era hermafrodita, era home; potser Déu es podia haver encarnat en una dona, no ho sé, però el fet cert és que es va encarnar en un home). Exactament igual com va dissenyar la redempció comptant només amb una dona com a mare de Jesús i sense necessitat de l’aportació sexual de cap home. Que tot plegat és una manera de dir: només els homes poden ser sacerdots i només les dones poden ser mares, i això no significa cap discriminació sinó una distribució de funcions. Perquè la dona cristiana que té fills també és Església en el moment de concebre, de gestar i de parir, i ho és d’una manera molt particular i exclusiva. Sense mares, no hi ha Jesucrist, ni hi ha sacerdots, ni hi ha cristians de base ni dels altres. I sense sacerdots, no hi ha eucaristia, no hi ha aliment espiritual. “Ordenar” una dona, vist des d’aquest punt de vista, seria com “declarar mare” un home. No funciona. És per això que crec que les “dones capellanes” de les esglésies cristianes que han tirat per aquí, en realitat no fan missa, sinó una comèdia. El problema és que, pobres, no ho saben.

Qui no ho accepti així, per a mi, s’aparta d’una voluntat explícita del nostre Déu cristià, i no ho pot justificar amb arguments sobre la sensibilitat actual i coses d'aquestes, perquè Jesús es va encarnar i va patir per tots els homes i dones de tots els temps, i per tant coneixia la mentalitat actual (per això va patir tant a Getsemaní, perquè d'alguna manera ens va “veure”). I només va escollir homes com a sacerdots, ja que el paper d'aquells homes era representar-lo amb fidelitat a ell en l'eucaristia i la reconciliació (el seu cos lliurat per nosaltres, per aconseguir el perdó dels nostres pecats).

Hi ha qui ha decidit que l’eucaristia es pot consagrar amb figues i aigua de l’aixeta, gent que es pensa que això també és “una missa”. Evidentment, en aquell moment aquella comunitat deixa de tenir eucaristia. Encara que ho facin amb tota la bona voluntat del món i amb una pietat immensa. Doncs igual: l'home mascle és matèria insubstituïble del sacerdoci com el pa de blat i el vi de vinya són matèria insubstituïble de l'eucaristia. No creure això, per mi, és abandonar la fe catòlica.

Com deia, sobre la manera d’entendre el “poder” podríem discutir-ho tant com vulgueu: com fer-ho perquè el servei del papa, dels bisbes i dels capellans es vegi més com un servei i no com un exercici de poder. Però parlar-ne seriosament, no fent manifestacions paral·leles i superficials que, com es veurà el dia 7, seran aprofitades per aprofundir les divisions i la majoria dels diaris les sumaran, amb tota la raó, a les protestes també convocades pels Ateus de Catalunya, el Moviment Laic i Progressista, la Lliga per la Laïcitat i el Front d’Alliberament Gai de Catalunya, entre d’altres. Que tots aquests també sabrem quants són, sembla, el dia 7.

Potser al final no seran tants ni els uns ni els altres.
------

Què és el pecat original

Ahir era l'aniversari de l'Opus Dei (2 d'octubre de 1928). Felicitats a totes i tots els de l'Opus que em llegiu!

Avui, però, no parlaré de l'Opus sinó del pecat original i del baptisme.

Per mi, el pecat original és l’opció vital de pecar que tots tenim quan naixem. No sé si és plenament correcte segons la doctrina catòlica, però a mi m'agrada explicar-ho així. És com si Déu ens hagués preguntat a tots, al mateix temps que ens donava la llibertat de fer el que volguéssim, si comptem amb ell o no comptem amb ell per encaminar la nostra vida. El fet de batejar-se, que esborra aquest “pecat original”, és dir-li a Déu, d’entrada, que volem comptar amb ell.

Després evidentment farem el que voldrem, sobretot perquè la majoria dels cristians haurem estat batejats abans de l’ús de raó (tot i que aquesta proporció, abans gairebé abassegadora, va minvant de dia en dia). Per tant, quan arribem a l’edat en què podem decidir, decidim. Però el fet d’haver volgut comptar amb Déu en un primer moment, per decisió personal o delegada, m’imagino que fa que les nostres equivocacions posteriors i els nostres rebuigs a Déu siguin vistos per Déu mateix com actituds i rebel·lions provisionals.

Déu té la porta oberta per a tothom, sempre, batejats i no batejats, però els batejats sortim a la cursa de la vida, o la reprenem, amb un avantatge immerescut (com el de qui té salut al costat de qui no en té), un avantatge que sens dubte es pot malmetre molt fàcilment perquè al capdavall la nostra relació final amb Déu només dependrà de cadascú de nosaltres. Aquest avantatge no vol dir predestinació, ni molt menys, perquè el factor clau continua sent per a tots, creients i no creients, practicants o no practicants, la llibertat de cadascú.

Hi ha molt de misteri, aquí al darrere. I és que la religió, sense misteri, ja no podria ser cosa de Déu, sinó creació nostra.

Jo ho veig així. I, com deia l’Anna Maria en aquell programa de TV3 sobre l’Opus, fa un munt d’anys, “a mi m’ajuda”.
------

La tasca de l’Opus al Raval de Barcelona

L’article, publicat el 12 de setembre a La Vanguardia, és de l’historiador Albert Manent i complementa els que ja vaig reproduir d'El País i El Periódico de Catalunya.

L’ascensor social

El barri del Raval, a la zona del casc antic de Barcelona, és considerat un dels més degradats de la ciutat: droga, inseguretat, atur al límit, botellons, una immigració molt alta que viu en precàries condicions, furts freqüents, cases velles en mal estat, etc.

Aquest panorama té el contrapunt de petites entitats culturals (cors de Clavé, centres de tercera edat) que mitiguen la sensació d’abandonament. Però sobretot són una vintena d’entitats de caràcter social les que ajuden a la regeneració del barri i eviten que es transformi en un cafarnaüm. La majoria d’aquests centres d’acollida o d’ajuda, sense oblidar el Casal dels Infants, de caràcter privat, són d’origen catòlic. Dues parròquies (Carme i Sant Pau del Camp), dos dels franciscans, com l’Hora de Déu, un dels escolapis, dos de l’Opus Dei (sobresurt Braval), Joan Salvador Gavina (fundació canònica), Cintra (que pertany a noves congregacions religioses), Centre Català de Solidaritat, Càritas, etc.

En algunes entitats faciliten roba o aliments, en altres s’acull als nens de famílies desestructurades o que treballen, en unes terceres, com Arrels, de l’àrea dels jesuïtes, ofereixen alberg als que no en tenen i procuren treure’ls del carrer i fins i tot que es rehabilitin i trobin feina. Braval posa en contacte els adolescents, als quals ajuda en els estudis i en activitats esportives, amb la realitat de les tradicions catalanes: els pessebres de Nadal, la castanyada, la cavalcada dels Reis Mags, les festes de la Mare de Déu de la Mercè, les visites a la Generalitat, el Parlament català i l’Ajuntament barceloní, museus i exposicions. Tot contribueix a una lenta integració i a que una part dels joves pugui pujar a l’anomenat ascensor social.

Tres elements s’han de combinar perquè els joves progressin socialment: coneixement i vivència dels costums i tradicions de la societat que els acull, l’èxit escolar, encara que sigui relatiu, i, quan sigui possible, la inserció laboral. La tasca silenciosa de les entitats socials és una porta a l’esperança.

Albert Manent, historiador

Afegeixo aquí això altre que s'ha publicat el mes de febrer del 2011 al diari Avui:

Tal com som

El migdia de dimecres, uns quants periodistes vam ser convocats a la Fonda Gaig de Barcelona per assistir a la presentació d'un estudi amb títol una mica difícil de dir, Valors tous en temps durs, que ofereix un minuciós retrat dels catalans d'avui. Basat en unes enquestes altament fiables, ha estat impulsat per Esade i la Fundació Lluís Carulla i dirigit per Àngel Castiñeira i aquell sociòleg basc amb cara d'Unamuno que es diu Javier Elzo.

Com som els catalans? Menys religiosos, més individualistes, més interessats per la política i menys pels polítics, més independentistes, més transversalment catalanistes, menys treballadors, més hedonistes, més formats... Tot això, en conjunt, és bo o és dolent, senyors Castiñeira i Elzo? Hi ha elements positius i fins i tot de molt positius i n'hi ha de negatius. En tot cas és el que hi ha, és tal com som. Podem mirar alguns països europeus avançats cara a cara i podem mirar la resta d'Espanya una mica per sobre, que sempre ens va bé. Una altra pregunta: quan parlem de “menys” i de “més”, on se situa la comparació? “En les enquestes semblants que es van fer a les dècades dels vuitanta i els noranta”. Als vuitanta quan Tejero entrava al Congrés.

L'endemà, dijous, un dinar molt diferent a la seu de Braval, en un dels carrers foscos del Raval de Barcelona. Plats precuinats, cap sofisticació, i un gelat de la Sirena per postres. Josep Masabeu, president de Braval, ens presenta un altre llibre, un estudi del qual és autor, sobre l'experiència acumulada en els anys que fa que està davant aquesta institució vinculada a l'Opus Dei que, a través de l'esport, es proposa la cohesió social, la lluita contra la marginació i la prevenció de l'exclusió dels joves en el barri més complicat de Barcelona. Al Raval, ens indica Masabeu, hi ha més habitants que a Salt, Vic o Figueres: més de 43.000. El 47,3% són estrangers. Com que el programa es basa en el voluntariat i ahir, a Can Gaig, parlàvem de l'egoisme, l'hedonisme i l'individualisme dels catalans, pregunto a Masabeu si Braval troba efectius humans per fer la seva labor. “Sempre en falten, però cent trenta voluntaris han dedicat als joves que acollim més de 14.000 hores, que aviat és dit”. El retrat dels catalans, el com som, es perfila.

Els reunits dimecres al Gaig vam descobrir que en una taula del fons seia Pep Guardiola amb un amic. L'entrenador del Barça havia renovat el contracte aquell matí i ho devia celebrar. Xampany i intimitat. Com que la taula on dinava el futbolista estava situada camí dels lavabos, a molts comensals d'altres taules els van venir les urgències i li van passar i repassar pel davant. Només el miraven de reüll. Res de parlar-li, saludar-lo i molt menys tirar-se-li a sobre. La catalana contenció. Mentre el Tejero de trenta anys abans vociferava per les ràdios i Castiñeira i Elzo desentranyaven els ser dels catalans d'ara, jo observava Guardiola des de la meva taula. Alt, barba, cap rapat, jersei, camisa de quadres, aquells moviments de serp en alerta... Tantes cabelleres i tants tabards com havíem vestit als vuitanta.

L'endemà, al Braval, parlaríem de Guardiola: “Ell i els seus jugadors transmeten als immigrants que mirem de formar i integrar les virtuts de l'esforç, la disciplina, l'educació, el respecte als altres...”. Valors forts en temps durs, al Raval.

Manuel Cuyàs, 26 de febrer del 2011

-------

La pacífica batalla d’Anglaterra

Normalment Miró i Ardèvol no és sant de la meva devoció perquè penso que sovint hi ha en el que diu i en el que fa més soroll que nous, i que espanta molta gent de bona voluntat amb determinats discursos massa apropats a gent com els d'Hazte Oir, la Cope i companyia, però penso que en aquest article sobre el viatge de Benet XVI a Anglaterra l’encerta força. En reprodueixo un resum:

La pacífica batalla d’Anglaterra

El Papa ha guanyat la pacífica batalla d’Anglaterra. Aquesta és la conclusió que es desprèn de la premsa anglesa. Un diari com El País, gens propici a la persona del Papa, ho reconeixia al subtítol del seu balanç: “La premsa britànica coincideix en el fet que Benet XVI deixa una més bona imatge”. Fins i tot The Sunday Independent, laïcista i liberal, formulava una crítica als sectors més intolerants de l’ateisme per la seva actitud enfront de la visita. I és que el resultat ha estat molt més bo del que es podia esperar, atesos els difícils i enrevessats antecedents.

Primer, perquè hi ha un pòsit furibundament antipapista en sectors de l’anglicanisme que són herència del passat. (...) També perquè ara la relació amb la comunió anglicana té una dificultat objectiva nascuda de la consagració de dones i homosexuals com a sacerdots, fet que està provocant un degoteig i el perill d’una emigració massiva cap a l’Església catòlica.

Segon, perquè Londres, amb Brussel·les i París, són tres nuclis que històricament han generat un subtipus d’ateisme particularment agressiu: aquell que creu que els seguidors de Jesucrist som gairebé febles mentals, i tots els papes, reus de presó. Només cal llegir els arguments de la carta pública firmada pels seus personatges més representatius, com l’escriptor Ken Follet, el d’Els pilars de la Terra, o el científic Richard Dawkins, amb alguns lords i gent de la noblesa, per constatar la naturalesa de les crítiques que abocaven contra Benet XVI, a qui fins i tot han responsabilitzat de la propagació de la sida, una cosa francament molt difícil en qui promou l’abstinència sexual en el solter i la fidelitat conjugal en el casat. O la manifestació convocada que exposava un diversificat mostrari de com insultar el proïsme, el catòlic per ser precís. Més que una paradoxa és esquizoide que els que es consideren defensors de la tolerància practiquin la difamació, la burla furibunda o directament l’insult contra unes persones per raó de la seva manera de pensar diferent. Enfront d’aquest llenguatge i d’aquestes formes, el que utilitza el Papa i l’actitud dels assistents als seus actes han evidenciat un contrast ètic que la majoria de la població, independentment de les seves creences, ha valorat positivament.

Finalment, la qüestió pitjor de totes, la que més mal fa a l’Església perquè reflecteix una realitat: els actes de pederàstia d’alguns sacerdots, i l’ocultació d’uns quants bisbes que ha contribuït a multiplicar els efectes del pecat i del delicte comès. (...) Però (...) com escrivia The Sunday Independent, les crítiques «s’han d’equilibrar en qualsevol visió raonable pel poder per fer el bé que té l’Església catòlica». (...) És injust elevar a categoria general allò que afecta una ínfima proporció de sacerdots, i alhora passar per alt l’impacte que aquest flagell té en altres entorns socials més afectats. El mal està tan estès a la societat que ja hi ha companyies d’aviació, com Air France i British Airways, que han adoptat mesures per evitar que els adults s’asseguin al costat de nens que viatgin sols. (...) O la bona acollida en el seu moment de les tesis de Cohn Bendit sobre les relacions amb menors i la seva lluita contra la moral burgesa. O el fet que durant anys una de les organitzacions internacionals més importants de l’homosexualisme polític, la ILGA, acollís la NAMBLA (North American Man-Boy Love Association), l’objectiu explícit de la qual era promoure l’amor entre nois i homes. Hi ha hagut, i hi ha, una cultura pedòfila que incita a la pederàstia en molts àmbits socials, un fet contra el qual l’Església sempre ha lluitat. Que li surtin alguns individus malament només vol dir que ha de perfeccionar la seva selecció, formació, investigació, denúncia, i afrontar les seves responsabilitats cas per cas, una cosa que ja fa. Però al seu costat s’alça el gran problema semiamagat de la pederàstia a la societat secular, que ni tan sols està plantejat.
Potser per aquesta suma d’evidències, pels relats que ha afrontat amb prudència i humilitat durant la seva visita, pel seu testimoni personal, Benet XVI ha obtingut un resultat extraordinàriament bo. Els seus missatges han arribat i ha transformat la crítica o el rebuig en acceptació o reconeixement.

Josep Miró i Ardèvol, membre del Pontifici Consell per als Laics

(El Periódico de Catalunya, 23 de setembre de 2010)

El fill de l'home

Els anys que vaig passar a l'Opus Dei em van fer agafar gust per la teologia. Llegeixo coses, pico d'aquí i d'allà, repasso la Bíblia i llavors reflexiono. Últimament he estat pensant en “el fill de l’home”. Per què Jesús deia sempre que era “el fill de l’home”? No era evident?

Era evident, en efecte, mentre Jesús va viure com un noi, com un jove més, a Natzaret. Però un cop que va començar a protagonitzar miracles, aparicions i fets extraordinaris, per a la mentalitat de l’època suposo que devia ser difícil d’acceptar que aquella persona fos un home normal. O almenys era fàcil que molts comencessin a pensar que no podia ser un home normal. Encara més, el testimoni de la seva mare (discret però conegut en la primera comunitat cristiana) assegurava que no havia estat concebut per cap home. Era molt senzill, doncs, que la gent pensés que era Déu i prou, que era “el fill de Déu” i prou, o que era almenys “un Déu”.

De fet, això és el que va passar. La gran majoria dels problemes que va tenir l’Església naixent van ser per la convicció de molts que Jesús en realitat no era un home, sinó que era només Déu, el fill de Déu, fet present en un cos amb aparença d’home que en realitat no era home. Com si fos un Déu-àngel, més o menys. El gnosticisme i tants altres errors doctrinals que van afectar l’Església dels primers temps vénen d’aquí.

També és veritat que de tant en tant, i sobretot ara, en els dos darrers segles, s’ha posat en dubte la divinitat de Jesús en àmbits autoanomenats cristians (jo crec que no ho són, no ho poden ser si diuen això), però aquesta posició penso que només es pot defensar carregant-se els evangelis, carregant-se la història, carregant-se els testimonis directes i convertint-los en mites, carregant-se per tant la fe.

A més, després de la resurrecció i l’ascensió (els miracles definitius per creure en Jesús-Déu), Jesús ja “no podria demostrar” mai més la seva humanitat als homes, com ho va fer per exemple els últims dies, demanant-los fins i tot menjar per fer-los veure que era home. També Déu, sí, però això ja no calia que ho digués ell, ja ho deia tothom (els creients): “Senyor meu i Déu meu”, exclama sant Tomàs quan el veu ressuscitat. Un cop ascendit al cel, deia, Jesús-Déu podria fer miracles, podria aparèixer-se, podria parlar als homes, però tot el que fes seria vist sempre pels qui hi creguessin com a manifestacions de la divinitat, no de la humanitat.

O sigui, Jesús necessitava dedicar tots els anys de la seva vida, els anys de la vida oculta i els de la vida pública, a “demostrar” a tothom que era un home veritable. Durant la vida oculta, com he dit, no calien demostracions: excepte als més pròxims (la seva mare, que en coneixia la concepció miraculosa, i el seu pare legal, sant Josep), era evident a tothom que Jesús era un home com qualsevol altre. Però durant la vida pública, quan Jesús comença a “actuar”, a “fer i a ensenyar”, el que es traslluïa del que deia i sobretot del que feia és que era Déu: ressuscita morts, guareix paralítics, fa que els cecs de naixement hi vegin. I finalment, després de mort ell mateix, també ressuscita i se'n puja al cel. Només podien dubtar de la seva divinitat els que no l'haguessin conegut. Però en canvi sí que molts dels que l'havien conegut podrien dubtar de la seva humanitat.

No era, però, un Déu vindicatiu ni reivindicador de la seva dignitat, tal com els dirigents de l’època es pensaven que havia de ser Déu. Jesús no va fer cap miracle per al seu profit propi, ni tan sols quan li asseguraven explícitament que fent això o allò demostraria davant de tothom el seu poder. Les seves actuacions eren altruistes, feia favors als més senzills, justament als que no reclamaven cap mena de demostració perquè sense demostracions ja creien en ell i el volien adorar com a Déu veritable.

Per dir-ho ras i curt, Déu tindrà sempre la possibilitat de mostrar-se com a Déu, perquè és Déu i serà sempre Déu. Encara que es mostrés com a home, seria un home miraculós, que va néixer fa 2.000 anys; per tant, hauria de ser Déu per continuar vivint. O sigui va esgotar en els seus 33 anys de vida (o els que fossin) la possibilitat de mostrar-se com a ésser humà, perquè com a ésser humà la seva vida terrenal es va acabar fa 2.000 anys. Qualsevol aparició de l’Home-Déu només abonaria la tesi de la divinitat, perquè la humanitat és finita i si es manifestés ara només podria ser gràcies a la divinitat. No sé si s'entén el que vull dir.

És per això que va dir sempre que ell era “fill d’home”... encara que cap home hagués intervingut per fer-lo néixer. Només una dona. Jesús era “fill d’home” però “l’home” (ésser humà) del qual era fill era una dona, la seva mare Maria. A veure si en prenen nota algunes persones que veuen només masclisme en la religió cristiana. Ho haveu sentit? Per als cristians i les cristianes, Jesús era “fill d’home” exclusivament per una dona. Una dona era la dipositària de tota l'herència humana fins aquell moment i de tota la humanitat que vindria després. Una dona tota sola representava “l’home”.

En resum, Jesús parlava com a Déu i, Déu com era, la seva “preocupació” era que el reconeguessin també com a home. Després, qui examinés amb els testimonis de la seva vida tot el que havia fet i dit Jesús, ja conclouria que aquell home era també Déu.

Els teòlegs aporten tota mena d’altres arguments sobre la transcendència de la denominació “fill de l’home” en el context bíblic i en el context del judaisme de l’època, però penso que el criteri que s’ha empescat aquesta teòloga que signa això no està del tot malament. A mi almenys em serveix com a argument raonable. I és meu, o almenys no l'he llegit abans enlloc.
-----

Panikkar

Ha mort Raimon Panikkar i el que més em sorprèn és que la web d'El País d'avui no ho destaqués a la portada aquest matí a primera hora, quan l'he mirat. Només he vist la notícia a la pàgina específica de Catalunya. Potser el menyspreen perquè era català?

No el vaig conèixer, perquè quan jo em vaig fer de l'Opus ell devia estar per Roma o ja a l'Índia. Sí que recordo, però, que les meves companyes de l'Opus que l'havien conegut deien que "don Raimundo" (llavors tothom era "don") era un fora de sèrie, divertit, molt ocurrent i molt atractiu intel·lectualment. Feia "unes predicacions que t'enganxen", m'explicaven.

Una altra cosa positiva de Raimon Panikkar és que em sembla que mai ha intentat aprofitar-se de la seva antiga pertinença a l'Opus Dei per fer-se propaganda ni per armar escàndols, ni a favor ni en contra. Quan li han preguntat pel tema, ho ha explicat com una part de la seva experiència vital i prou. No va ser mai, que jo sàpiga, un d'aquests que acusen els opusdeistes de messiànics i il·luminats, o que diuen que van marxar perquè els havien enganyat i ja no podien aguantar més, però que alhora volen (messiànicament, il·luminadament) que l'Opus canviï "perquè ja no és el que era" i "hauria de recuperar el seu carisma original", etc.

No, Panikkar va anar pel dret: va entrar-hi amb tota la bona voluntat i ben conscientment (ho deia ell), un bon dia no s'hi va trobar bé i va marxar. Primer a l'Índia, perquè volia viure noves experiències (però continuava sent de l'Opus) i després, quan va ser conscient que tot allò nou que volia fer no era compatible amb el que li exigia el fet de ser capellà de l'Opus, marxant de l'Opus i dedicant-se al que per ell era la seva nova vocació, però mantenint al mateix temps la seva identitat com a capellà i com a cristià. Per ell, tot podia cabre en un mateix projecte de vida, no calia renunciar a res, sinó enriquir-se amb coses noves i adaptar-les a la pròpia vida, que s'anava formant d'aquesta manera. Suposo que és un resum massa resumit, però és ell mateix qui ho explicava així, amb quatre paraules. Segur que els més pròxims a ell tenen més dades que jo desconec. Em limito al que Panikkar deia públicament quan li preguntaven sobre el tema.

Descansi en pau. Era un bon home i, pel que jo sé, ha fet molt de bé a molta gent, tant quan era de l'Opus (25 anys) com després.
------

Pederàstia, ordenació femenina i antenes de ràdio

La gent s’ha exaltat i no els falta raó, perquè no veig cap necessitat per part del Vaticà, quan ha presentat les noves normes canòniques per combatre la pederàstia dels capellans, d’ajuntar aquest tema tan bèstia amb la prohibició de l’ordenació femenina. Un cop més, sembla que al Vaticà ha faltat una mica de finesa per desllindar les coses. Una cosa és una cosa i una altra cosa és una altra cosa, i encara que les dues estiguin prohibides des del punt de vista catòlic no sé si té gaire sentit que es presentin al mateix temps: fa lleig. Els mateixos portaveus vaticans s’han vist obligats a fer aclariments. Però el millor aclariment hauria estat deixar el tema de l’ordenació femenina per a un altre dia, perquè no hi havia cap pressa (em sembla).

Ara bé, dit això (sempre faig igual, dono la raó als crítics però després llanço el roc que duia a la faixa), un dels diaris que parlava del tema l’altre dia, La Vanguardia, donava la notícia, com tots, queixant-se del tema de posar en paral•lel cronològicament les sancions contra els pederastes i les sancions contra els que “ordenin” capellanes catòliques. Però llavors la foto que una s’esperaria que il•lustrés la notícia seria la d’una d’aquestes teòlogues progres que corren per aquí o una bisbessa o capellana luterana o anglicana, etc. En canvi, la foto que il•lustrava la notícia era... d’unes antenes de ràdio. Amb el següent text: “Las antenas de Radio Vaticano en Santa Maria di Galera aumentan el riesgo de cáncer en la población local, según un informe judicial”. Fora de la imatge de les antenes i d’aquest peu de foto, no hi havia cap més informació sobre el tema.

O sigui, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, garrotada a la capellanesca.

I jo em pregunto: aquest diari no ha fet exactament el mateix que critica del Vaticà: barrejar coses que no tenen res a veure en una mateixa pàgina? No s'adona que amb aquesta mena d'actuacions el que fan és que hi hagi gent catòlica que pensi que tot plegat és "una campanya contra l'Església" en la qual s'aprofita tot, com es fa amb el porc, per tirar-li pedres al damunt, vingui a tomb o no?

Quan ho vaig veure em va fer riure el contrast d'aquella pàgina amb el contingut de la notícia. No pensava dir res més sobre el tema de la pederàstia, però això “algú ho havia de dir”, com fa aquell del programa de TV3 Polònia.
---------

Com tracta l'Opus les que ho deixen córrer

Em penso que ja en vaig parlar un dia, però va ser només de passada. L'Opus tracta les que n'hem marxat, en un primer moment, depenent de com marxem. No va ser el meu cas, però és molt possible que en un primer moment una bona part de les ex-membres se sentin poc menys que ignorades, menystingudes. I els homes igual, pels casos que he conegut. Però no em sembla cap cosa especialment denunciable. En totes les parelles, quan hi ha un trencament, hi ha també una suspensió del tracte. És normal: ni les que queden a dins tenen massa ganes de reviure el trauma (que se'n vagi algú de casa teva, algú que vivia a l'habitació del costat, sempre és un trauma) i les que se'n van tampoc tenen gaires ganes, almenys al principi, de continuar la mateixa relació que abans. Seria estrany per una banda i per l'altra. I sobretot, més que ganes, les que se'n van solen tenir molta necessitat, sobretot inicialment, d'espavilar-se: lloc on viure, potser nova feina, noves relacions, etc.

En fi, que els trencaments de relació a l'Opus no em semblen molt diferents dels altres trencaments humans.

Sí que he vist en molts casos que quan aquest trencament, passats els primers mesos, diguem que s'estabilitza, si tu vas a l'Opus a buscar algun tipus d'ajuda, te la donen. Vull dir ajuda espiritual, religiosa, no ajuda material: tu no els deus res a ells, en principi, i ells no et deuen res a tu. Qui digui el contrari, qui parli dels seus moltíssims anys en què "ha servit l'Opus a canvi de res", menteix, perquè no ha estat "a canvi de res" i tothom ho sap. Els pactes tothom se'ls coneix prou bé, tothom sap que s'ha de mantenir i que no ha d'esperar de l'Opus cap mena d'ajudes materials.

Hi ha casos més tristos, de gent que ha deixat la seva professió i totes les seves aspiracions per dedicar-se "full time" a feines de l'Opus i que si després ho deixen córrer ho poden passar més malament. Però això pot passar en qualsevol empresa o institució a la qual hagis hagis lliurat la teva joventut o la teva maduresa. Has posat tots els ous al mateix cistell i si després te'n vas ho passes malament, quedes amb una mà al davant i una altra al darrere. Hi ha casos certament durs. Però així és la vida, amigues meves: la vostra, la meva i la de tots. Si arrisques, corres un risc. Totes teníem por i totes sabíem que hi havia aquest perill. Sempre és així. La vida és així.

Com deia, després d'uns primers temps, molta gent "torna" a l'Obra. No va ser el meu cas, perquè jo no vaig "marxar del tot" mai, només vaig deixar córrer els meus compromisos i poc després em vaig casar i tot i que ja era grandeta encara vaig poder tenir fills. Però més o menys vaig continuar estant psicològicament a prop de l'Obra, i continuo estant-hi. Això no vol dir que les vegi cada mes, que em confessi cada quinze dies, etc. No, vaig fent, al meu ritme. Valoro els mitjans que m'ofereixen de formació, alguna xerrada de tant en tant, confessar-me o parlar amb un capellà, activitats per les qual no m'han demanat mai res a canvi. Algun cop sí, un suggeriment discret, però deixant-me clar que faci el que vulgui i sense tornar-m'ho a repetir fins al cap de molt temps.

El que no he tornat a fer des que vaig marxar ha estat anar a cercles. No, això és superior a les meves forces. I ara no em feu explicar el perquè, ja ho explicaré si de cas un altre dia.

Una cosa que recordo de quan era a dins, que em va impressionar, respecte a aquest tema de com es tracta les que marxen, és una conversa que vaig tenir una vegada amb Encarnita O. respecte a Marián M. Jo no podia entendre com era que Marián, que en el temps del que parlo ja feia uns anys que havia marxat, "ens" continués volent fer tant de mal (jo llavors encara estava a dins), i per què deia determinades coses que em semblaven fora de lloc, potser certes però manipulades. Doncs l'Encarnita em va dir que no sols l'havíem de perdonar sincerament, com diem al Parenostre, perquè ella i també Déu ens poguessin perdonar les nostres culpes, sinó que no ens podíem posar a la pell dels altres, que estava segura que la Marián (tot i que creia que no deia la veritat) ho devia passar malament. I llavors va afegir: "Dice el Padre que, en cualquier caso, debemos agradecerles a estas personas el bien que hicieron a la Obra todo el tiempo que fueron fieles y la sirvieron desinteresadamente. Al menos eso Dios se lo deberá tener en cuenta."

Ja dic que aquesta reflexió em va impressionar molt i suposo que serveix per a tots els casos de les persones que han estat a l'Opus no buscant res de material o de profit propi (consol, refugi, gueto cultural o lingüístic, etc.) sinó amb afany de fer coses positives per Déu i per la societat. El fet que després descobreixin que allò (ja) no és el seu, o que ho deixin córrer per altres motius, no esborra totes les bones intencions i accions que han fet amb tota la bona voluntat.

Jo per això dic a la gent que em trobo d'aquest pal: no et penedeixis del que vas fer quan hi vas estar a dins, no vulguis renegar de la teva bona fe ni de la bona fe de la immensíssima majoria de la gent que hi ha dins l'Opus Dei, dirigents i capellans inclosos. Oblida't de l'Opus, si vols, passa pàgina, però no converteixis la teva vida en un infern absurd d'acusacions paranoiques, tot per justificar que "sort que me'n vaig anar". Perquè no en trauràs res, seràs molt injusta i potser al final se'n ressentirà la teva salut.
-----

Una entrevista amb Ramón Rosal

Vaig llegir ahir l’entrevista que feia Lluís Amiguet, periodista de La Vanguardia, a un excapellà català de l’Opus. Em va sorprendre, aquest excapellà no el coneixia ni n’havia sentit a parlar mai, i mira que n’he conegut uns quants, d’ara i sobretot de l’època en què ell diu que feia de capellà de l’Opus a Barcelona i jo també era de l’Opus. Potser hi va ser poc temps, perquè diu que també va estar en altres llocs. En fi, crec que no vam coincidir mai enlloc. Es diu Ramón Rosal i ara fa de psicòleg. Vaig començar a llegir l’entrevista amb una certa il·lusió, la veritat. El titular em va fer pensar: a veure si aquest diu les coses com són...

El primer que deu cridar l’atenció a molta gent és que explica que va estar 23 anys a l’Opus, 18 dels quals com a capellà. O sigui, es va fer capellà quan només portava 5 anys a l’Opus Dei. Devia ser molt jovenet. No em sorprèn, perquè sé que fa molts anys les coses anaven d’aquesta manera, i fins i tot més de pressa. José Luis Múzquiz, un dels tres primers capellans, també va ordenar-se només 4 o 5 anys després de fer-se de l’Opus, i alguns altres encara amb menys temps.

Diu després que li apassiona escoltar els que no comparteixen les seves creences (que no sé quines són exactament, perquè no les explica). A mi també m’apassiona, però sempre que hi hagi alguna afinitat o alguna amistat amb aquella persona, perquè si no a la segona vegada em penso que ja no tindria paciència d’escoltar-la més i li diria que deixéssim aquell assumpte de banda. Però jo no sóc psicòloga. No hi ha res a dir.

I llavors diu que “no vull ser un més dels que se’n van anar i van criticar l’Obra en calent. Jo valoro les coses positives, no sols les negatives”. En això coincidim 100%.

Però tot seguit diu:

Tengo la ilusa pretensión de hacer reflexionar y mejorar la praxis de la Obra, que no veo que se armonice bien con su carisma original.

I aquí, en aquest intent de conversió dels altres, ja el veig una mica messiànic (espero que els que em llegiu no tingueu aquesta impressió de mi) i poc coherent amb allò que deia ell mateix abans d'escoltar els que no pensen com ell. Se li veu bona voluntat, però sembla que vulgui captar adeptes de l’Opus a favor de les seves tesis. No havíem quedat, senyor Rosal, que a vostè l’apassionava “escoltar a qui no comparteix les meves creences”? Com va això? Els vol escoltar però alhora els vol convertir?

Després explica:

Cuando Juan Pablo II nombró a Ratzinger prefecto para la Doctrina de la Fe, tuvieron que modificar corriendo la clasificación a algunos libros de Ratzinger que antes habían considerado "peligrosos"

I aquí ja m'enfado, perquè no és noble i em penso que no és cert. Li preguntaria: com ho sap això vostè? Vostè ja no era de l’Opus, no? O sigui que ha anat seguint de prop les coses que se suposa que feia l’Opus, però com que només podia fer aquest seguiment a partir del que li deien alguns detractors i no podia contrastar les informacions que li donaven, ha arribat a muntar una pel·lícula d’un sol color. Com fan uns quants exopusdeistes més, que no són ni molt menys la majoria, decidits a venjar-se com sigui, al preu que sigui.

Però és que a més vas a la web www.almudi.org, on l'Opus té penjades públicament les classificacions de llibres que Rosal i alguns altres diuen que són tan secretes (a mi, com a "cooperadora", em van passar l'enllaç fa ja un temps i no em van dir que havia de ser "discreta", o sigui que és de domini públic), i allà et trobes que alguns llibres de Ratzinger, ara mateix, l'any 2010, estan classificats així: "Sin inconvenientes, aunque puede no resultar adecuado para lectores más jóvenes." O sigui, la mateixa classificació, segurament, que diu Rosal que els de l'Opus van anar "corriendo" a canviar. Ja dic que no n'estic segura perquè jo quan era de l'Opus no em va interessar llegir res del teòleg Ratzinger (no sabia ni qui era), però sí que reconec en les fitxes actuals penjades a internet el mateix tipus de llenguatge de les fitxes de cartulina que hi havia quan jo era de l'Opus. Per tant, jo diria que són les mateixes.

Senyor Rosal, em penso que algú l'ha enganyat: l'Opus no ha anat "corriendo" a canviar res, sinó que continua considerant que determinades obres de Ratzinger, per molt ortodoxes que siguin, no són adequades per a lectors joves sense prou formació teològica. I ho diu públicament, ho pot comprovar vostè mateix i qui sigui que l'hagi informat.

Vist això, vostè, quaranta anys després de deixar-ho córrer, diu que la seva visió és desapassionada, que no es deixa portar per primeres impressions? I no és capaç de fer una simple comprovació com aquesta?

Diu també:

Los numerarios y agregados hacíamos votos de celibato, obediencia y pobreza...

I per què no explica que això era perquè la Santa Seu ens obligava a fer-ho –les numeràries, les numeràries auxiliars i les oblates o agregades també ho fèiem–, i no perquè fos un requisit propi de l’Opus? Allò era necessari com a requisit canònic, però "no ens interessa", t'ho deien sempre. I vostè, si "sap" allò dels llibres de Ratzinger (o sigui, si s'ha informat del que ha passat a l'Opus després de marxar vostè), hauria de saber també perfectament que quan es va poder es va eliminar aquell requisit, si no m'equivoco l'any 1982, amb la prelatura.

És que parla de coses de fa trenta anys! És com explicar Espanya aturant-se l’any 1975. No ho veu, que és absurd? Som al 2010, senyor Rosal. No pot fer una crítica a l’Opus actual?

Li haig de dir una cosa: jo també sóc exmembre de l’Opus, però crec que, sense ser psicòloga, ho porto millor, perquè vostè quaranta anys després parla com un nòvio abandonat que no ha sortit del trauma... i que necessita algú que l’ajudi d’una manera que no sigui la típica de que “tota la culpa és dels altres!” Vostè no té res de què penedir-se pel que fa a la seva relació amb l'Opus i amb el fet de penjar la sotana? Ho pregunto perquè no diu res d'això. Totes les culpes són de l'Opus, que "va canviar"?

Tampoc no explica tota la veritat sobre com es va viure a l'Opus el Concili Vaticà II. Com pot dir que a l'Opus no va caure bé el Concili si va ser l'editorial Mundo Cristiano la primera o de les primeres en publicar els documents oficials del Concili? "Frutos del Concilio", encara me'n recordo. El que no agradava a l'Opus era un determinat ambient periodístic que es va crear al voltant del concili, com si allò fos el final dels 10 manaments i dels 7 sagraments, el final de l'Església... Això mateix, per cert, ho ha denunciat Ratzinger unes quantes vegades, abans i després de ser papa: que una cosa era el concili i una altra determinat ambient mediàtic que es va crear amb el concili. Ambient de liberalització total, de fer neteja de tot l'anterior, d'oblidar-se dels manaments (començant pel sisè) i dels sagraments (començant per la confessió, com es deia aleshores), ambient que en bona part va desembocar en tot això tan trist que després ha passat amb el tema de la sexualitat. S'explicaven les coses com si ja no fos pecat deixar-se portar pels instints, tant a soles com amb altres... D'això ja n'he parlat aquí prou.

Tot això no vol dir que no hi hagi motius per criticar l’Opus. N’hi ha, però vostè explica els de sempre, els dels llibres de Moncada, Moreno, Ynfante i companyia, i amaga, com sempre fan aquests, una part de la veritat.

I quan vostè vol dir coses "positives" sobre l'Opus... són polítiques! I a més de fa cinquanta anys:

Algunos ministros miembros del Opus Dei ayudaron a incorporarnos a las democracias europeas, como Navarro Rubio y Ullastres. Otros, como Calvo Serer y Fontán, fundadores del diario Madrid, fueron sancionados por pedir libertades democráticas.

Jo diria que Rosal, si diu tot això sincerament i no el traïciona la memòria, no va saber mai on s’havia ficat. Es devia pensar que l’Opus era com una mena d’Acció Catòlica més moderna o com un grup de pressió amb interessos político-religiosos diversos i molts tentacles per tocar totes les tecles. El que caldria que critiqués Rosal i altres com ell és justament que l’any 2010, a dins mateix de l’Opus, encara hi ha alguna gent tota cofoia que parla i escriu, com Rosal aquí, sobre “la modernització d’Espanya feta per la gent de l’Opus en el temps de Franco”. Si Rosal denunciés: “Els que diuen això no saben què és l’Opus” jo l’aplaudiria. Però resulta que és ell mateix el qui ho diu! O sigui, descriu l’Opus segons esquemes deformats, franquistes, nacionalcatòlics o, com a màxim, possibilistes (allò de que el fi justifica els mitjans). Aplaudeix l'Opus per motius que no tenen res a veure amb l'Opus, com altres ataquen l'Opus per motius que no tenen res a veure amb l'Opus, sinó amb l'època, el país, les circumstàncies, l'Església del moment, el context...

Si volen ajudar l’Opus des de fora, si us plau, diguin sempre tota la veritat i ajustin-se als fets i als contextos. Jo procuro fer-ho, perquè encara crec que fa falta i encara hi tinc una mica d’esperança. I no pretenc modificar l'Opus ni canviar-li coses essencials, pobra de mi, només em queixo d'algunes coses secundàries, culturals, que arrosseguen des de temps immemorials i que amb el pas del temps haurien hagut de canviar (com alguns trets de nacionalisme espanyolista). En canvi, Rosal sembla que vulgui anar encara més enrere. Escolti'm, si ho veu tan clar, per què no funda vostè alguna altra cosa, a veure si li va bé?

Amb ajudes com la de Rosal no avançarem.

NOTA: em renyen (aquest cop gens amablement, per cert) dient-me que l'entrevista de La Vanguardia no fa justícia al llibre, perquè el llibre gairebé no parla de l'Opus. Hi estic d'acord, segurament és així. Però és el títol del llibre ("Naufragio y rescate de un proyecto vital. Testimonio de un ex cura del Opus Dei") el que ha portat el periodista a centrar l'entrevista en el tema Opus. Jo parlava de l'entrevista, no del llibre i ni tan sols de Rosal, a qui no conec. Si els amics i admiradors de Rosal no volien que l'entrevista o les ressenyes del llibre es centressin en el tema Opus ho tenien molt fàcil: havien d'haver convençut Rosal perquè l'Opus no sortís al títol del llibre.
-------