dimecres, 24 de març del 2010

Monsenyor Romero i l'Opus

Avui és el 30 aniversari de l'assassinat de monsenyor Oscar Arnulfo Romero, bisbe de Sant Salvador (El Salvador). Aquests dies en diversos diaris han aparegut contraposicions entre el bisbe Romero i l'Opus Dei o entre Romero i Escrivá, com si fossin de dos móns diferents. L'altre dia, per exemple, Francesc Escribano escrivia això:

Sant Romero d’Amèrica
Francesc Escribano

A la catedral de San Salvador hi ha enterrat un home amb una bala al cor. (...) Es deia Oscar Arnulfo Romero i va ser arquebisbe de San Salvador. Aquests dies la seva tomba rep moltes visites. Alguns són turistes atrets per la història i el personatge, altres, la majoria, són salvadorencs que van a pregar per la seva ànima, a parlar amb ell i a fer-li peticions. No tinc gaire informació sobre com es fan els sants. Sobre quines són les claus que fan que el Vaticà elevi una figura determinada als altars. No sé que és el que pesa més, si la vida que ha portat o la mort que ha tingut. El tret que va acabar amb la vida de monsenyor Romero li va disparar un franctirador contractat per l’extrema dreta. El van matar mentre feia missa i, en certa manera, el van matar perquè feia missa. Perquè monsenyor Romero no separava el compromís religiós del compromís social i polític de denúncia de la pobresa i la desigualtat. Per això el van matar, perquè va assenyalar l’Exèrcit i el Govern com els màxims responsables de la violència i la injustícia que en aquells temps patia El Salvador. Han hagut de passar 30 anys i ha hagut d’arribar al poder un president d’esquerres perquè el govern d’aquell país accedeixi a investigar l’assassinat.

No sé quant de temps haurà de passar perquè el Vaticà escolti les moltes veus i peticions que demanen la canonització de Romero. Fa anys, per començar un procés d’aquest gènere, s’havia d’esperar com a mínim 50 anys. Ara sembla que es pot anar molt més ràpid, si prenem com a exemple el cas del fundador de l’Opus Dei. Però em temo que els factors ideològics i el poder d’influència, no dels sants, sinó dels seus devots, són un element determinant. Però no importa. Al marge del que pugui decidir el Vaticà, els que demanen que el facin sant ja el consideren com a tal. Ho diu la gent que aquests dies el visita a la catedral, ho diu Pere Casaldàliga quan s’hi refereix com a sant Romero d’Amèrica i ho va dir el dia del seu funeral un altre màrtir llatinoamericà, Ignacio Ellacuría, quan va afirmar que amb Romero, Déu havia passat per El Salvador. (El Periódico, 20 de març del 2010)

El que potser no sap Escribano, ni Casaldàliga, ni devia saber Ellacuría (i si ho saben o ho sabien ho haurien d'haver dit més sovint, per evitar aquests maniqueismes), és que monsenyor Romero era molt amic de l'Opus (i la gent de l'Opus, evidentment, era molt amiga d'ell). El mateix dia que va ser assassinat, una estona abans d'aquella missa, estava en un recés de l'Opus. Això està publicat no recordo on, però no sé per què no es diu quan es parla de Romero des de determinats àmbits. "No sé quant de temps haurà de passar perquè el Vaticà escolti les moltes veus i peticions que demanen la canonització de Romero", escriu Escribano, i potser se sorprendria si sabés la quantitat de gent de l'Opus o propera a l'Opus que des d'El Salvador i fora d'El Salvador han signat aquestes peticions.

Entre la gent d'Església, amic Escribano, no tot s'acaba en allò tan fàcil dels "bons i dolents". Aquesta lliçó tan bàsica no te la va explicar dom Pedro? Segur que sí, devies estar poc atent aquell dia.
-----